Ja fa molt temps que tot va passar a la història

Ja fa molts anys que tot va passar a la història, molts anys que vaig anar-me'n per sempre i vaig acomiadar sense cap recança aquell immens edifici gris i malenconiós. Fa anys que tot plegat només ha esdevingut un record , però encara algunes nits em desperto de cop suant i amb el cor bategant amb força. Els fantasmes no desapareixen encara que el record es faci més difús. Per això he decidit escriure totes aquestes històries, exorcitzar els meus dimonis interns tot sentint el teclejar de la consola davant la pantalla de l'ordinador. Potser l'expressió de la meva experiència m'ajudarà a trobar la pau.


UN DIA QUALSEVOL

El tren arriba treballosament a l'estació de Figueres. Es verd i blanc, perdó, verd i gris i no sé si és gris de la brutícia que porta o perquè l'han pintat d'aquest color. Es el que la companyia anomena eufemísticament tramvia, deu ésser pe la seva lentitud. Xiula quan arriba al pas de nivell. Abans hem vist passar l'Edifici, perquè des del tren estant, sembla que les cases passin enlloc d' ésser el tren el que les sobrepassi. Arriba ja a l'estació. S'atura i ‘obren les portes amb un esbufec característic, sembla talment d'aire comprimit. La gent baixa. A aquesta hora la majoria són estudiants, fora del dijous que hi ha molta gent que va al mercat. Tot una munió d'adolescents imberbes baixen i s'encaminen cap al col·legi sense gaire esma, una altra cosa serà a la tornada. Hi ha uns cinc-cents metres fins a La Salle al carrer Dr. Burgas i es fan amb recança, treballosament, talment sembla el viatge de la barca de Caront fins arribar a l'altra vora . Deixeu tota esperança els que entreu aquí podria posar a l'entrada i no ens estranyaria gens que ho posés. I llavors, el gran pati de l'escola, una gernació de nens i adolescents amb la bata característica i distintiva del centre, com si fossin formigues, corren desesperats a fet i amagar o darrera d'una pilota , ja sigui de futbol o de bàsquet, podríem dir sense temor a equivocar-nos que allò representa el Caos amb majúscules. De cop i volta , no recordo si una campana o un xiulet estrident d'àrbitre de tercera regional ens torna a tots a la realitat. S'ha acabat la diversió, s'ha acabat aquell breu període de temps, (sempre són breus els moments de gaudi) en el que oblidem tot el que ve a partir d'ara. Ens posem en fila índia, els de darrera posen la mà dreta a sobre del muscle del de davant per agafar la mida i després baixem el braç. D'aquesta manera tan militar (estem parlant d'un temps a on tot el que fos militar s'imitava amb admiració) anem pujant els graons de l'escala que porten a les classes. Alguns al primer pis, altres al segon entrem a les aules amb un silenci de cementiri irlandès, només trencat per les nostres passes i les dels "hermanus" i també pel fregadís de les sotanes amb els genolls. Tan rotund és el silenci, tan colpidor, silenci d'abans de la tempesta, silenci de por.