Ja fa molt temps que tot va passar a la història: Tercera part: La biblioteca

La biblioteca s'obria abans i després de dinar. La recordo sempre plena. Mentre uns optaven per jugar a fútbol o basket en el pati altres ompliem aquella sala amb total devoció, no pels llibres que s'hi podien trobar sino per les col.leccions senceres de Tintin i Asterix que tresorejava. Els primers més cobejats que els segons a causa segurament de la senzillesa de dibuix de l'intrèpid reporter belga contraposada a l'excessiu recarregament de l'invencible gal. Probablement la fina ironia que destil.lava el guerrer del casc alat no era prou compresa per les nostres ments, verges encara d'aitals filigranes. Devia ésser l'afany de viatjar amb la imaginació fora de la miserable realitat que ens envoltava i que tenia el seu contrapunt en l'eixordidor guirigall que arrivaba de l'altra banda d'aquelles parets el que ens empenyia una i altra vegada, cada dia després de dinar a córrer desesperadament cap a aquell oasi de tranquil.litat i esperar amb impaciència a l"hermano" de torn que amb la clau alliberadora ens introduia en aquell món de detectius, mariners borratxos, contrabandistes, pilots, cantants d'òpera i tota aquella fauna que es passejava pels terrenys vaporosos de la ficció. Quèiem per uns moments en el pou de les realitats inventades per poder oblidar per una estona tot el que vindria després. Aquell timbre insistent, tant odiat que ens arrabassava el somni, aquella formació militar a toc de xiulet, aquella desfilada llarguíssima i inacabable cap a aqelles aules curulles de por, de repressió i de desconfiança en que uns frares que feien d'educadors deixaven en les nostres ments, pràcticament en blanc la seva fastigosa petjada, emparats per la dictadura que els hi donava un plè recolzament. La biblioteca era doncs, un interval necessari d'escapisme entre dues realitats temporals esfereïdores, com quan a un torturat se li dón un moment de descans en el seu terrible dolor per evitat d'embogir-lo i poder continuar després amb el turment, un moment de lucidesa en un món desllorigat en el que res no enteniem perquè res no tenia explicació.
Aquelles quatre parets eren doncs un oasi amb aigua fresca abundant en mig d'un desert abrusador de mediocritat, de càstigs físics i psíquics, d'amenaces i represàlies que exercien aquells incompetents, mestres i alumnes que sadollaven els seus instints més primaris en els més febles, físicament, però també febles de caràcter que eren sistemàticament objecte de burla per tota aquella caterva d'impresentables uniformats. La biblioteca era l'única sortida si no t'en anaves al water, uns caganers que desprenien una ferum que tombava, una estranya barreja de podridura ventral i moral que mantenia a distància qualsevol malaventurat que, inconscient s'acostés a aquella zona. Lluny d'allà, a l'altre extrem del pati, els més febles devoràvem les pàgines d'aquells còmics en un lloc que ens oferia una mena d'immunitat consular amb la qual poder burlar i desempallagar-te d'aquells emprenyadors més forts que tú que et feien la guitza. En aquella mena d'estació d'enllaç, en aquell impasse, en aquella virtualitat fora del món real les nostres ments vagaven lliures a mercè de la tramuntana i anaven a raure a un camp, un camí, o a un tren que passava a aquella hora i ens destorbava per un moment amb el seu xiulet característic de la nostra estona de llibertat.