Ja fa molt temps que tot va passar a la història (2a part)

L' "HERMANO BALLARIN"

L'"hermanu Ballarin era una bèstia, en el sentit més arcaic de la paraula. Era un individu amb aspecte de boxejador. De fet, les males llengües deien que ho havia estat, i també que havia jugat amb l'Athlètic de Bilbao i un s'imaginava a aquell cromagnon fotent-li una puntada a la pilota i rebentant-la. En la seva classe fins i tot les mosques es paraven un moment en el pupitre per no trencar el silenci. Aquell home ens feia Matemàtiques. Jo no ho havia vist però deien també que quan quedava poc guix el reduïa a pols senzillament comprimint-lo entre l'índex i el polze. Feia ostentació d'una panxa prominent . Portava ulleres amb muntura negra i sotana evidentment del mateix color. Tot el seu aspecte era de salut i de vitalitat però fotia una cara de mala llet d'espant. Com he dit abans a la seva classe no se sentia ni una mosca perquè ningú hagués gosat obrir boca ja que les conseqüències podrien haver estat les d'ingressar a l'hospital. Es segurament la persona més arcaica que m'hagi trobat mai i no crec recordar d'ell al menys a dins a les classes ni un sol somriure. La seva frase era "...siempre, y cuando se dice siempre no hay excepción .

EN "FARIAS"

En Farias era un personatge singular . Era petit i eixut com una canya. Fumava sempre uns havans que en deien potes d'elefant de tant ordinaris que eren i perquè recordaven vagament les extremitats d'aquest animal. Aquest home es fumava els havans un darrera l'altre però els escurava fins a deixar-los ben xopats i bavejats. Es el més semblant que he vist a un esquelet vestit. Realment semblava que no es fumava l'havà, si no que era l'havà el que se'l fumava a ell. Les faccions de la cara se li marcaven de tant poca carn que tenia. A vegades deia "qui és qui us firma les notes, eh....?, cosa que no sabíem ben bé a que es referia, però que a ell li provocaven un atac de tos incontrolable que desembocava invariablement en una rogallosa afonia. Llavors ens deia amb un fil de veu: No teniu pas un "carmelu"...?.Llavors alguns deien amb sorna "No se sent...". Érem cruels. Els professors que no tenien un mínim de personalitat per imposar-se, sigui perquè no utilitzaven els càstigs físics o psíquics, sigui perquè eren uns pobres homes que només anaven allà per complir l'expedient, sofrien en la seva pròpia carn la natural sortida a la repressió a la que ens sotmetien els que s'havien imposat des del primer moment , la fama dels quals es transmetia de curs en curs i et feia anar amb peus de plom. Aquest pobre home ens feia ciències naturals i no era un "hermanu" sinó un professor que feia hores aquí i també a l'institut, perquè llavors només ni havia un.

EN "PANXITU"

Aquest era un frare petit amb el cabell blanc, que ens feia la classe de química. Era sord, deien que degut a una explosió que hi va haver al laboratori quan feien un experiment amb un altre frare, al que anomenàvem Pepito. Era hilarant imaginar-se els frares concentrats al màxim en l'experiment i poc després de l'explosió tots dos frares per terra, tacats de substàncies de diferents colors, amb les cares regalimant líquids i el laboratori ple de vidres trencats procedents de les mil i una provetes, alambins i tubs d'assaig que es trobaven en aquell laboratori. El seu mot li venia de que quan el guirigall lògic de la classe era audible pel seu deteriorat oïda es girava des de la tarima estant i li deia a qualsevol que veia xerrant: "Oye tú, tú has hablado", "¿Quién, yo?, "Txi, tú". Era una classe agraïda perquè quan ell escrivia a la pissarra nosaltres aprofitàvem per parlar però com que la cosa anava pujant de to al final es girava i feia un gest de desgrat. Llavors la cosa es calmava i tot tornava a començar. A vegades, desesperat agafava els llibres i els apunts i se'n anava de classe. Era molt gran i deien que havia donat classes a tres generacions d'empordanesos.

EN GERARD FOSC

En Gerard era un altre "civil", per contraposició a religiós i ara no me'n recordo ben bé quina assignatura ens donava, però suposo que devia ésser de lletres. En Gerard era un home d'uns quaranta i escaig de talla mitjana, amb una mica de panxeta, cabell amb clenxa a l'esquera i pentinat cap a enrera. En Gerard tenia una característica que el feia diferent a tota aquella gent que pul·lulava per aquella casa: Ens explicava alguna cosa del món de fora. Formava part d'una companyia de teatre d'aficionats de Figueres i a més a més feien teatre d'aquell que no tenia res a veure amb l'oficial dels germans Alvarez Quintero i l'Alfonso Paso. Feien teatre compromès, teatre social. Recordo una vegada que ens va explicar la trama d'una obra que estaven assajant en aquells moments: "La visita de la vella dama" que després, al cap dels anys vaig veure en aquells inoblidables "Estudio 1". D'aquesta manera les classes se'ns feien menys pesades, i nosaltres albiràvem una escletxa de llibertat entre aquelles parets grises, un raig d'esperança en mig de tanta foscor. Això sí, en Gerard tenia el mateix mètode que els demés: La garrotada. Quan veia que a la seva classe i havia un murmuri a punt de sortir de mare, deia "Noiiis, nois..." i tot el món callava sabedor de que tot té un límit, fins i tot aquell bocí de llibertat del que podíem gaudir durant una hora sencera.

EL "PREFE"

El prefecte no era com a la Roma imperial una mena de subdelegat del govern a les províncies conquerides o com a l'actual França un governador provincial o regional, si no una mena de sergent que teòricament tenia poder sobre els soldats que eren els "hermanus" i n'hi havia dos, un que comprenia les classes fins a quart de batxiller i un altre des de cinquè en amunt. Només parlaré del segon. Era una persona de talla normal, una mica calb i era més o menys el terror personificat. Al seu cantó Marat i Robespierre eren membres d'una ONG. Tot valia per aquest home. La delació era la seva font d'informació i l'aplicació de càstigs físics i psíquics, jo crec que li produïa un gran plaer. Tenia una particularitat: Anava quasi bé sempre sense la sotana amb aquell famós pitet, però el seu aspecte de civil no podia amagar la cara més fosca de la repressió. Quan hi havia una classe en la qual es podia fer merder, cosa molt agraïda per tots s'acostava silenciosament, com un gat i treia mig cap per la finestra que donava al passadís. De cop algú donava l'alarma : "El prefe..." i de cop i volta es feia el silenci, cosa que era interpretada pel professor que ens estava fent les classes com una constatació de que a la fi ens havia convençut de que no féssim xivarri. Encara recordo la seva cara ridícula mirant per aquella finestra, quan ja tots ens n'havíem assabentat i mirant de dissimular apressant-se i anant cap al seu despatx. En una altra ocasió em varen fotre fora de classe juntament amb altres tres o quatre alumnes i vàrem anar a asseure'ns en una paret del pati. Ell ens va veure des de dins i se'n va anar al costat de la pista de bàsquet i va recolzar les mans a la tanca com si estes veient gent jugant i evidentment no hi havia ningú ja que era hora de classe. Poc a poc, va anar girant la cara cap a nosaltres i d'aquesta manera va veure qui érem. Mentre tant, nosaltres anàvem comentant la seva poca dissimulació. Però ell era el senyor del silenci, el guardià de la caixa de les paraules i tenia la clau, tal era l'aurèola que la nostra por li havia donat.