INVISIBLE

Vesteix una samarreta i al damunt una americana de color llampant, amb un clavell de plàstic al trau; un fulard palestí, una gorra amb la visera al clatell, els pantalons deixen veure un pam d’uns mitjons estampats de purpurina que enlluernen i s’amaga darrere les ulleres de sol.

El Jep és el gran de quatre germans. Va ser el “rei de la casa” durant cinc anys, fins que van anar naixent els altres tres, més o menys amb la diferència d’un any l’un de l’altre. Es va sentir abandonat en veure que les atencions dels pares, que havien estat per a ell, ara eren per als petits. Els tres germans no van poder ser companys de joc; en canvi ells sempre estaven junts.

Va ser bon estudiant, però amb els companys de l’escola, l’institut i la formació professional, tenia la sensació de que no comptava per a res i va anar perdent l’autoestima. Paraules, fets i actituds l’han transformat en un personatge estrafolari. El seu estat d’ànim és un seguit d’alts i baixos i, a vegades, plora.

Està assegut en un banc del parc, sumit en un remolí de malenconia i se li acosta la Glòria, l’única de la colla de qui se sent proper.
—Hola Jep, què fas? —quan el Jep alça la cara té els ulls plorosos—. Què et passa?
—Em sento com si no existís, i a l’hora, com si un focus em seguís i tothom estigués observant. Tinc por de decebre i estic pendent del que poden esperar de mi i mai no dic ni faig el que vull. ni sóc com jo voldria ser. És com si fos invisible.
—Ah! Pot ser. A veure. —se li asseu a la falda—. Oh! Em creia que el banc estava buit i sembla que hi ha alguna cosa —li treu la gorra i la llença—. Mira, aquí hi ha un bony —amb un somriure murri li treu les ulleres, el mocador, el clavell—. Mira qui hi ha aquí! Si és el Jep! Em veus?
El Jep se la mira amb un punt de lluïssor al ulls i un esbós de somriure.
—Si, et veig.
—Jo també et veig. Ara sí que has estat transparent, i t’he vist de debò. He vist de tu el què és invisible per als ulls —li allarga la mà—. Va, anem, de moment a comprar uns mitjons.