Interruptus

Cada nit pujava a les golfes, encenia el llum de la taula, agafava la llibreta vermella i començava a escriure. Explicava històries, s'endinsava en els penombrosos senders de la ficció, rescatava algun record fugisser de les profunditats de la memòria, cabòries que prenien forma de paraules sota la pressió del bolígraf en el paper. Descobria reflexions, aforismes, flashos de lucidesa que, en una sola frase, resumien segles de comportament humà, explicaven trets de la seva personalitat o feien entenedores reaccions produïdes en un passat molt llunyà.

Però fos quina fos la forma que adoptés el seu devessall controlat de tinta, hi havia una característica comú en els seus relats, un tret que els distingia i que els unia en la seva particularitat: Tots aquells textos, fruit de les seves escapades nocturnes a la llum potent i ben dirigida de la làmpada, estaven inacabats. Encara que sempre buscava una raó convincent que expliqués aquella falta de continuïtat, havia d'admetre que no trobava cap motiu especial per a aquell comportament. Alguna vegada, s'havia justificat dient-se a si mateix que una història és un fil que es descabdella fins al final i que reprendre la trama una altra nit suposava una tasca molt feixuga: Mandra! El seu taló d'Aquil.les particular, la paraula màgica que l'exculpava de les seves pròpies històries inacabades, l'excusa perfecta davant la perspectiva de la feina dura , l'argument repetitiu amb el que es consolava amargament per la seva falta de perseverança. A vegades, es veia com Sheherezade, interrompent el relat a punt d'entrar en el desenllaç, per poder conservar la vida una nit més. Això! Començava històries i no les acabava, frenat per una reticència instintiva cap a l'enllestiment de la seva obra: "Finis operis, finis operandis" Aquesta era la verdadera raó: Cada text acabat, cada obra finalitzada li obria els ulls a una dolorosa constatació: La de la seva pròpia mortalitat. No volia passar per aquella sensació de buidor que l'assaltava quan tancava la llibreta vermella amb la feina feta. Preferia l'espurna d'esperança que li provocava la interrupció del fil del seu raonament, la suspensió temporal del relat de la seva vivència. Tot abans que enfrontar-se amb el vertigen del paorós abisme que s'obria sota els seus peus cada vegada que posava el punt i final als seus relats.

Així va ésser com deixà de justificar-se i decidí no torturar-se més per la seva inconstància. Escriuria cada nit, descabdellaria un argument, una idea, desenvoluparia una ficció, més o menys versemblant, al voltant de qualsevol tema o situació. Es deixaria guiar, en els moments d'inspiració, per l'automatisme que sota la forma d'impuls nerviós, l'abocava impacientment sobre el full blanc, a través de la seva mà, en el contacte suau però decidit del bolígraf sobre la llibreta...