Instruccions per donar el condol

He vist el teu relat al Repte i vinc aquí a la teva pàgina a deixar un comentari. Molt encertat tot el que dius. També hi ha una variant. Ma mare diu que lo d’anar a l’església és molt pesat, cansat, ara aixeca’t, ara seu (segons la seva doctora, ma mare té els ossos de l’esquena ballant el xarleston...). Així que en comptes d’anar a donar el condol el dia de l’enterrament, hi anem el dia abans, al tanatori.

Per a mi, que només vaig d’acompanyant, perquè casi tots els morts són coneguts de ma mare, sobretot de quan treballava de joveneta a “la fàbrica”, és com si fes el que dius tu al teu relat. Diguem que vaig d’”observadora”. El tanatori del poble està muntat de tal manera que sembla una petita capella, amb bancs de fusta com una església. A davant de tot hi seuen els familiars directes i pel mig i cap darrera tots els que ja han donat el condol i es dediquen a xerrar. Perquè és el que es fa més, enraonar de qualsevol tema, principalment el passat i les malalties, però allà hi surt de tot... Jo m’assec al darrer banc i és com si mirés una pel•lícula.

Primer la gent sol entrar accelerada, directes cap els familiars, alguns amb el mocador a la ma que també queda bé, i ploren o ho fan veure, que també reconforta al que plora de veritat... N’hi ha que miren a la dreta, a través del vidre, al difunt... I n’hi que no tenen collons. Normalment totes les dones miren, mirem, i comentem allò de “sembla que dormi”, “maaaaa, si és igual que sa mare, que Déu l’hagi perdonat”.

Llavors venen uns moments de dubte, cap on anar, què més dir... Que normalment són salvats amb l’arribada de noves persones que et permeten agafar un lateral i asseure’t al banc a mirar... Normalment em deixen tranquil•la, però sempre hi ha algú que em diu “nena, tu no ets la filla de la Carmeta de Can Bosch?”, jo faig que sí amb el cap i després ve el “sou exaaaaactes”, i com que jo no soc d’enraonar gaire, somric i la persona busca algú altre per fer-la petar. Perquè a la mort se l’espanta amb paraules, les nostres i les dels altres...

Ostres, què estic fent? M’he passat. Bé, que m’agrada com escrius i que quan tingui temps et seguiré llegint.

Gràcies per compartir el teu humor i les teves lletres!

Et felicito, Calderer. m'ho has fet passar molt bé llegint el teu relat "a la Cortázar". Com es pot arribar a fregar el surrealisme, amb unes simples instruccions! Com més acurades i serioses són, més ens posen en evidència les convencions.
Et convido a llegir el meu "Com menjar pipes salades", un exercici també inspirat en les instruccions de Cortázar per pujar unes escales que vaig fer en un postgrau d'escriptura.
Espero anar-te llegint.
Enric

Feia temps que no passava per aquí i, en veure el títol, m'hi he llançat de ple. El cas és que vinc d'un funeral, i crec que he seguit prou bé les instruccions. No coneixia la persona, però era germana d'una companya de feina i hi he anat per donar-li tot el meu suport, que prou difícil que és el moment.

El relat m'ha semblat prou original, perquè dubto que a ningú se li hagi acudit abans de fer una monografia tan sincera i exhaustiva sobre el fet de donar el condol.

Aprofito el comentari, també, per fer-te una consulta. Resulta que tinc una novel·leta i, mirant el catàleg de premis, he trobat l'Armand Quintana. M'he recordat que l'havies guanyat l'any passat, i com que no conec com fa els llibres l'Abadia de Montserrat, volia saber si fan edicions gaire acurades.

Gràcies a l'avançada i salut i lletres!

v

M'han agradat les teves instruccions; ja les havia llegit alguna vegada, però no t'havia deixat cap comentari. Crec que és un tema que, de vegades, fa impressió, però que cal afrontar amb valentía i descisió com ho fas tu. Endavant!
Ah!, i si, treballo en un EAP (Badalona); es nota molt oi?. L'escriptura és la meva via d'escapament. Si necessites alguna cosa d'EAP m'ho dius.
Fins al proper escrit!

Gràcies, Calderer, pel teu comentari i per les teves anotacions... Tens raó ens les errades que apuntaves... prenc nota!!!

M'ha agradat llegir el teu relat i m'he divertit molt... penso que desdramatitzar i utilitzar l'humor és un bon recurs per a superar situacions difícils...

Passaré de nou pel teu espai amb més temps per llegir!!

que passis un bon dia!!

Humor negre, àcid i escatologicament lògic. Realment m'has sorprés amb aquest relat que narres amb una maestria ferotge una realitat que supera la ficció. Enhorabona, una vegda més!

jeje, vols dir que això d'agafar-li la mà a la vídua i sacsejar-la amunt i avall, no la deixarà perplexa i amb ganes d'esclafir a riure?
I sí, sobretot, l'església triada com Déu mana, amb el sostre alt i els vitralls de colors per poder perdre els pensaments mentre els mirem.

Molt bo, com sempre.

gyps

Quan vas penjar aquest relat al fòrum em vaig enfadar mooooolt, unes circumstàncies diguem-ne adverses m'han fet assistir en primera fila a masses funerals en poc temps... però un cop entès que es tracta d'un relat d'humor negre no em sembla tan malament. De fet la vida real moltes vegades supera la ficció, avui mateix una senyora (parlant del meu pare que es va morir l'any passat) em diu: -" El teu pare pobre... malaguanyat". No sé ben bé què volia dir, però aquesta senyora necessita llegir les teves instruccions per donar el condol.

Total que mirat fredament m'agrada...
Ei! Espero el teu relat sobre els somnis....

... -i em sembla que ho vaig dir al fòrum- un dels més originals i àcids escrits que has penjat.
Em sembla que a RC cal 'donar canya' d'aquesta espècie. De tant en tant i sense exagerar, menys mèl i mató, més realitat irònica i... directe al cervell!!!

Salut i rebolica!

Sí. Ets un maleït carca. Però saps què? M'encanta!
Fins ara, ni els meus amics, ni tan sols els meus pares m'havien aconseguit trobar defectes, potser alguna falteta sense gaire importància.
La veritat és que no em molesta gens que m'especifiquin els defectes. Puc semblar molt poc original, però dels errors se n'aprèn.
Moltes gràcies.
Per cert, m'he llegit aquest relat, i trobo que és meravellós (en certa manera, em fa una miqueta de ràbia no poder criticar cap punt del text)
Cuida't.

Il·lia