Instruccions per donar el condol

Un relat de: Calderer

*

INSTRUCCIONS PER DONAR EL CONDOL


A l'escola aprens moltes coses, algunes totalment inútils que mai no faràs servir i, en canvi, mai t'ensenyen com donar de forma adient el condol. Per això vull deixar-vos aquí unes breus instruccions que segur que us faran servei. Ara bé, com totes les habilitats, la de donar el condol s'aprèn i es perfecciona amb la pràctica per això us recomano vivament un exercici que jo faig sovint: assistir a funerals de perfectes desconeguts.
Primer de tot escolliu un funeral amb dignitat, res de serveis laics o capelletes modernes i minúscules. Escolliu-ne un a una església, si pot ser antiga, fosca i venerable, i allà situeu-vos en un lloc discret però cèntric; un lloc que us permeti actuar en el moment oportú.
Vestits amb pantalons i jaqueta foscos i corbata negre seguiu amb aparent recolliment tota la cerimònia amb la seguretat que al final arribarà el moment desitjat. Si la família és tradicional farà l'acomiadament formal del dol, amb els parents més directes en filera i tots els assistents, un darrere l'altre, metrallant-los amb el condol. Tanmateix aquest costum tan honorable s'ha perdut molt i cada cop hi ha més sepelis en els quals no es fa. La intuïció, producte de freqüentar moltes cerimònies, us permetrà saber si hi haurà acomiadament o no. I si us adoneu que no es farà és quan resulta més important estar ben situats al temple per tal de poder maniobrar convenientment.
L'instant òptim és aquell entre el final de la cerimònia i el punt en que els parents pugen als cotxes que els portaran al cementiri. És en aquest moment de confusió, d'organització (o desorganització) del seguici quan heu de buscar la vostra oportunitat. Escolliu sempre el parent més proper, un condol donat a un cosí segon és com guardar una andròmina escantellada, perfectament inútil. Jo us recomano un funeral amb vídua, són, amb molta diferència, els millors. Posem, a tall d'exemple, que és el cas: un cop albirada apropeu-vos amb pas mesurat i un posat entre solemne i seriós; no exagereu, sisplau, la tristor. Quan estigueu a tocar i la víctima s'hagi adonat de les vostres intencions actueu amb serenitat i convicció: agafeu la seva mà dreta entre les vostres mans, premeu-la amb fermesa i mentre moveu amunt i avall aquesta mena d'embull de tres mans mireu-la directament als ulls i digueu amb parsimònia i vocalitzant: "El meu condol més sincer". I ara, per Déu!, no correu!, atureu-vos, demoreu el moment, compteu fins a cinc si cal. Després sospireu de forma audible i deixeu anar, sempre mirant-la fixament als ulls, la segona part: "Sempre se'n van els millors". I ja està. La comprovació que ho heu fet bé vindrà per les llàgrimes que vessarà la vídua i els moviments d'incomoditat dels que l'envolten. Llavors deixeu-li anar la mà, mireu a terra i marxeu així, amb el cap cot i passes lentes i com cansades. Si voleu, és optatiu, mentre us allunyeu podeu moure lleugerament el cap de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta, com si no us poguéssiu creure el tràgic destí del finat ni com és de cega i d'injusta la Mort.


Comentaris

  • Variant[Ofensiu]
    Montseblanc | 01-12-2016

    He vist el teu relat al Repte i vinc aquí a la teva pàgina a deixar un comentari. Molt encertat tot el que dius. També hi ha una variant. Ma mare diu que lo d’anar a l’església és molt pesat, cansat, ara aixeca’t, ara seu (segons la seva doctora, ma mare té els ossos de l’esquena ballant el xarleston...). Així que en comptes d’anar a donar el condol el dia de l’enterrament, hi anem el dia abans, al tanatori.

    Per a mi, que només vaig d’acompanyant, perquè casi tots els morts són coneguts de ma mare, sobretot de quan treballava de joveneta a “la fàbrica”, és com si fes el que dius tu al teu relat. Diguem que vaig d’”observadora”. El tanatori del poble està muntat de tal manera que sembla una petita capella, amb bancs de fusta com una església. A davant de tot hi seuen els familiars directes i pel mig i cap darrera tots els que ja han donat el condol i es dediquen a xerrar. Perquè és el que es fa més, enraonar de qualsevol tema, principalment el passat i les malalties, però allà hi surt de tot... Jo m’assec al darrer banc i és com si mirés una pel•lícula.

    Primer la gent sol entrar accelerada, directes cap els familiars, alguns amb el mocador a la ma que també queda bé, i ploren o ho fan veure, que també reconforta al que plora de veritat... N’hi ha que miren a la dreta, a través del vidre, al difunt... I n’hi que no tenen collons. Normalment totes les dones miren, mirem, i comentem allò de “sembla que dormi”, “maaaaa, si és igual que sa mare, que Déu l’hagi perdonat”.

    Llavors venen uns moments de dubte, cap on anar, què més dir... Que normalment són salvats amb l’arribada de noves persones que et permeten agafar un lateral i asseure’t al banc a mirar... Normalment em deixen tranquil•la, però sempre hi ha algú que em diu “nena, tu no ets la filla de la Carmeta de Can Bosch?”, jo faig que sí amb el cap i després ve el “sou exaaaaactes”, i com que jo no soc d’enraonar gaire, somric i la persona busca algú altre per fer-la petar. Perquè a la mort se l’espanta amb paraules, les nostres i les dels altres...

    Ostres, què estic fent? M’he passat. Bé, que m’agrada com escrius i que quan tingui temps et seguiré llegint.

    Gràcies per compartir el teu humor i les teves lletres!

  • FANTÀSTIC[Ofensiu]
    Enric Vilalta | 24-11-2010 | Valoració: 10

    Et felicito, Calderer. m'ho has fet passar molt bé llegint el teu relat "a la Cortázar". Com es pot arribar a fregar el surrealisme, amb unes simples instruccions! Com més acurades i serioses són, més ens posen en evidència les convencions.
    Et convido a llegir el meu "Com menjar pipes salades", un exercici també inspirat en les instruccions de Cortázar per pujar unes escales que vaig fer en un postgrau d'escriptura.
    Espero anar-te llegint.
    Enric

  • Bufa...[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 29-06-2010 | Valoració: 10

    Feia temps que no passava per aquí i, en veure el títol, m'hi he llançat de ple. El cas és que vinc d'un funeral, i crec que he seguit prou bé les instruccions. No coneixia la persona, però era germana d'una companya de feina i hi he anat per donar-li tot el meu suport, que prou difícil que és el moment.

    El relat m'ha semblat prou original, perquè dubto que a ningú se li hagi acudit abans de fer una monografia tan sincera i exhaustiva sobre el fet de donar el condol.

    Aprofito el comentari, també, per fer-te una consulta. Resulta que tinc una novel·leta i, mirant el catàleg de premis, he trobat l'Armand Quintana. M'he recordat que l'havies guanyat l'any passat, i com que no conec com fa els llibres l'Abadia de Montserrat, volia saber si fan edicions gaire acurades.

    Gràcies a l'avançada i salut i lletres!

    v

  • Valentia.[Ofensiu]

    M'han agradat les teves instruccions; ja les havia llegit alguna vegada, però no t'havia deixat cap comentari. Crec que és un tema que, de vegades, fa impressió, però que cal afrontar amb valentía i descisió com ho fas tu. Endavant!
    Ah!, i si, treballo en un EAP (Badalona); es nota molt oi?. L'escriptura és la meva via d'escapament. Si necessites alguna cosa d'EAP m'ho dius.
    Fins al proper escrit!

  • gràcies...[Ofensiu]
    plàcidaploma | 05-03-2010

    Gràcies, Calderer, pel teu comentari i per les teves anotacions... Tens raó ens les errades que apuntaves... prenc nota!!!

    M'ha agradat llegir el teu relat i m'he divertit molt... penso que desdramatitzar i utilitzar l'humor és un bon recurs per a superar situacions difícils...

    Passaré de nou pel teu espai amb més temps per llegir!!

    que passis un bon dia!!

  • Com sempre...genial![Ofensiu]
    Romy Ros | 01-03-2010 | Valoració: 10

    Humor negre, àcid i escatologicament lògic. Realment m'has sorprés amb aquest relat que narres amb una maestria ferotge una realitat que supera la ficció. Enhorabona, una vegda més!

  • gypsy | 28-02-2010

    jeje, vols dir que això d'agafar-li la mà a la vídua i sacsejar-la amunt i avall, no la deixarà perplexa i amb ganes d'esclafir a riure?
    I sí, sobretot, l'església triada com Déu mana, amb el sostre alt i els vitralls de colors per poder perdre els pensaments mentre els mirem.

    Molt bo, com sempre.

    gyps

  • Hola!!!![Ofensiu]
    Fada del bosc | 26-02-2010

    Quan vas penjar aquest relat al fòrum em vaig enfadar mooooolt, unes circumstàncies diguem-ne adverses m'han fet assistir en primera fila a masses funerals en poc temps... però un cop entès que es tracta d'un relat d'humor negre no em sembla tan malament. De fet la vida real moltes vegades supera la ficció, avui mateix una senyora (parlant del meu pare que es va morir l'any passat) em diu: -" El teu pare pobre... malaguanyat". No sé ben bé què volia dir, però aquesta senyora necessita llegir les teves instruccions per donar el condol.

    Total que mirat fredament m'agrada...
    Ei! Espero el teu relat sobre els somnis....


  • De debò...[Ofensiu]
    rnbonet | 19-02-2010

    ... -i em sembla que ho vaig dir al fòrum- un dels més originals i àcids escrits que has penjat.
    Em sembla que a RC cal 'donar canya' d'aquesta espècie. De tant en tant i sense exagerar, menys mèl i mató, més realitat irònica i... directe al cervell!!!

    Salut i rebolica!

  • Gràcies[Ofensiu]

    Sí. Ets un maleït carca. Però saps què? M'encanta!
    Fins ara, ni els meus amics, ni tan sols els meus pares m'havien aconseguit trobar defectes, potser alguna falteta sense gaire importància.
    La veritat és que no em molesta gens que m'especifiquin els defectes. Puc semblar molt poc original, però dels errors se n'aprèn.
    Moltes gràcies.
    Per cert, m'he llegit aquest relat, i trobo que és meravellós (en certa manera, em fa una miqueta de ràbia no poder criticar cap punt del text)
    Cuida't.

    Il·lia

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Calderer

Calderer

44 Relats

276 Comentaris

81877 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.