INSTINT

Ell passava l’aspiradora quan va sonar el telèfon i, encara que el brogit de l’artefacte absorbia per complet el to de la trucada, una mena de pressentiment, de calfred premonitori, l’advertí obligant-lo a aturar el combat contra la pols. L’aparell, ofenedor com una alarma antiaèria, bramava des de l’altre cantó de la casa. Molest per la interrupció, enfilà el passadís que el separava del brunzit telefònic. Pel camí, s’adonà que el senyal anava creixent i incorporava nous timbres, noves veus que, com els tentacles d’un ésser mutant, es multiplicaven creant una enutjosa polifonia. Sorprès pel fenomen, avançà els últims metres i, un cop al llindar de la sala, observà atònit que el guirigall provenia de desenes de telèfons escampats per tota l’estança. De mides, models i colors diversos, ocupaven la taula, les cadires, els prestatges, el terra, el sofà. Alguns, fins i tot, penjaven del sostre i les parets. Tot era ple d’andròmines vociferants.
Tardà una estona a reaccionar durant la qual només movia el cap a banda i banda, desesperat, tapant-se les orelles amb les mans per atenuar els estralls acústics d’aquell exèrcit sonor. Llavors, superat l’espant inicial, empès per una determinació inusual, inicià una cursa d’obstacles frenètica. A trompades, colzades i cops de peu, es posà a silenciar aparells mentre amollava bromera per la boca, embogit. Però de seguida comprovà que cada timbre emmudit es transformava en una veu diminuta, en un xiuxiueig que emergia de l’auricular despenjat. Una remor que guanyava consistència a mesura que s’apagaven els rings, que es fonia a poc a poc en un únic clam pronunciat a l’uníson que ressonava per tot arreu. I ell, quiet al bell mig de la devastació, esbufegant per l’esforç, per fi prenia consciència de les paraules que l’envoltaven formant un missatge entenedor, profètic. “Vigila. No badis. Gira’t”. Massa tard. El tub de l’aspiradora es caragolava implacable al voltant del seu coll.