Infàncies

Un relat de: Societat Anònima
I

Hi havia una vegada un nen; o millor dit, hi havia una vegada molts nens. I és que totes les infàncies se semblen. Repeteixen pors, imiten somnis, i al final opten per descobrir a l’adult avorrit, decebut, a qui s’ha vist obligat a exercir la maduresa. Potser en aquell moment és quan el nen decideix no créixer i s’estima més tancar tots els mals de la humanitat en una caixa. Després si la caixa s’obre l’únic culpable serà el temps.

N

El rellotge ens obsequia amb un nen que hem idealitzat, disfressat, maltractat i, alhora, fet víctima i culpable de tantes i tantes coses. D’aquesta manera l’etern “si jo hagués”, pren la forma d’una excusa que s’evapora en els llavis de qui encara no ha aconseguit autoritat sobre sí mateix. Al mateix temps, l’elixir de la joventut eterna es va diluint entre dubtes i paraules buides. Per aquesta raó, entre les confuses pàgines de la memòria, sorgeix la llum d’un nen capaç d’evocar la claredat dels dies de la infància. Allà segueixen estant els nens. La innocència amb la mida d’un clauer i amb forma d’humà petit. Bogos nans, nuus de prejudicis. Un terreny virginal que és necessari envair i conquerir amb grans paraules, amb consells paternalistes i amb algun sopar sense postres.

F

L’univers infantil és molt gran i això fa que la infantesa sigui l’edat dels descobriments, els més grans descobriments. I descobrir també significa jugar. Jugar a ser nen i no adult prematur. I per aquesta raó creuen en Blancaneus i en la Caputxeta. I també per aquesta raó diuen t’imagines? en lloc de dir te’n recordes? Aquest és el principal motiu d’alegria durant la infància. Els nens no són nostàlgics perquè encara no saben què és perdre coses.

À

Queda tan lluny la infància que pertany a la resta. A aquells que ens van veure en bolquers o perseguint alguna pilota. Quan aquestes persones desapareixen també s’esvaeix un fragment de la nostra infantesa, ja que potser tan sols elles recordin un instant, un detall, un segon que ja s’ha evaporat de la nostra memòria. Així, aquella època pren la forma de fotos en blanc i negre. Rostres de paper guardats en algun calaix. La infància és d’altres persones i dels llocs que ens van veure créixer: de la plaça, dels carrers, de l’aire que un dia vam respirar… i també dels entrepans de xocolata… i dels grans gots de llet… i de totes les bicicletes que vam trencar.

N

Però, quan mor el nen? En quin fatídic moment decidim que ha arribat el final de la infància i que ha nascut l’adult? Potser mai. I no mor si no ens capfiquem en fabricar fites sense sentit. Si no engendrem ídols amb peus de sorra. Si no portem monstres, reals o imaginaris, al seu món.

C

Hem de ser nens en un univers desproporcionat, més a prop, del cel que del terra, més a prop de Peter Pan i el país del mai més que de míster dòlar i la terra promesa. Més a prop del t’imagines? que del te’n recordes?

I

Quan la felicitat ens mira somrient des d’uns grans aparadors. Quan tot és tan efímer que despertar és tan sols tornar a desitjar. Quan l’amor es negocia i es fa xantatge fins i tot amb carícies, ens seguim trobant amb la infància. Després vindrà l’adult insatisfet. Aquell que trafica amb els somnis d’altres. Qui ven la seva ànima per tal d’arribar primer. Qui es posa com a exemple i com a salvador de causes alienes. Qui mai va aprendre a ser adult perquè tampoc va aprendre a ser nen.

E

Després el temps decidirà. El rellotge i la seva incontestable cadència s’erigiran els jutges implacables d’un món que vam creure lluminós ja des dels primers biberons. Potser un dia, que pot ser demà o dintre de molts anys, mirarem les nostres poderoses mans mentre al cel sobrevola l’esperit d’una infantesa perduda.

S

Si aprens a mirar, veuràs llum a la obscuritat, caos a la calma, i podràs finalment despullar la teva ànima. Si aprens a somniar, sentiràs fred a la flama, calor al gel, i podràs finalment despertar el teu cel. Si aprens a viure, descobriràs què és créixer i podràs finalment entendre què és la por.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer