Indescriptible

Torno per aquí, aquest cop ja amb propòsits seriosos: llegir i comentar.

Aquest poema, "Indescriptible", m'ha tocat de ben aprop, com de ben aprop ha de tocar a tothom que alguna vegada s'hagi proposat transformar en paraules qualsevol sentiment o pensada que li passés pel cap. De nou, trobo que aconsegueixes la proximitat amb el lector precisament per aquest fet: has escollit un tema universal, per dir-ho d'alguna manera. Potser no tan universal com l'amor o la tristor, però sí universal almenys amb els lletraferits.
Ara bé, i dit això, no comparteixo el rerefons de la idea. Diuen (no sé en quina de les mils de classes a què he assistit m'ho han dit), diuen que el pensament està format de paraules, i que sense aquestes, no hi ha pas pensament. Tot i que això no exclou que els sentiments tals com la por o l'atracció puguin venir lleugers de paraules, sí que inclou la majoria del que ens passi pel cap.
Ara vaig a contradir-me: no crec que tot pensament vagi associat al llenguatge (i per tant, recolzaria la idea - si és que és una idea, i no tan sols una expressió, en paraules, d'una sensació - del teu poema "indescriptible"), però crec que tot, tot pot ser transformat en paraules. Potser només per pocs grans escriptors... però m'agrada pensar que si no puc expressar allò que sento, no és perquè sigui impossible, o una sensació indescriptible, sinó perquè no en sé més.

Per tant, tot i que considero que el teu poema ens toca de ben segur a tots de prop, i, per tant, m'hi sento identificat, també experimento, per la natural rebel·lia del meu caparró, un rebuig mentre el llegeixo. Sí, jo també tinc sentiments que, per més que ho intenti, queden "indescrits", però no els arribo a considerar indescriptibles.

Ben bé això que t'he escrit més amunt és el que m'ha provocat el fons del teu poema. (Ja veus que m'ha fet volar una miqueta).
La forma, amb l'excepció del darrer vers de la penúltima estrofa, que diu així "m'enorgulleix saber-me limitada", m'ha atret moltíssim, com sempre.
Al contrari del que es suposa que deu provocar una incapacitat per expressar-se, tu EXPRESSES aquesta capacitat amb una reflexió, tranquil·litat, naturalitat, que emanen a cada vers del teu poema. En certa manera, això m'ha recordat una mena de poema que una vegada vaig voler fer, un poema que venia a dir: no sóc, o vull ser, poeta. Una paradoxa, clar. Com la que suposa el teu poema, que expressa una incapacitat per expressar. Més o menys.

La darrera estrofa l'he trobat absolutament genial. Per a mi és la perla del poema. El vers que t'he comentat que no m'agradava és perquè trobo que saber-se limitada no pot enorgullir de cap de les maneres. Al meu parer, l'adjectiu no està ben trobat.

I bé, ja m'acomiado, no sense abans disculpar-me de nou per la impulsivitat del comentari de l'altre dia. Però de debò que em vaig alegrar moltíssim en llegir el teu amable comentari.

Una forta abraçada i a reveure.

Arbequina.

coneixes una persona amb aura, et dona l' impresió que la veus,aquesta brilla allà on
va com si portés una llàntia encesa, i estar
al seu costat i aprendre, és un gran privilegi.
Gracies i endavant.

no tenim paraules per descriure sensacions.
Un voler i no poder, un començar a desfer el cabdell i veure que no s'acaba mai el fil...

no te l'havia llegit aquest, què extrany, jeje... m'he adonat que me'n queda només un o dos per comentar-te dels últims...

felicitats per guanyar la porra i per escriure tan bé!

angie

poemes volen, se m'escapen
o ni tan sols venen amb paraules i me n'alegre
ja estic editat, esper que en gaudeixis, mai havia corregit tant, no sé si és bo corregir

quan faràs punta al llapis? no tot s'escapa

Un títol molt encertat per expressar allò que ens passa quan no podem dir amb paraules tot allò que volem dir.
He sentit sovint aquesta sensació de que la pell t'apreta i en certa manera et limita per poder dir unes paraules que potser ni tant sols existeixen encara.
M'agraden molt les primeres dues estrofes perquè transmets aquesta sensació: les paraules encara no han estat creades, malgrat que el sentiment, el què tens a dins empeny per sortir

Següent pas: d'on surt aquest sentiment que amb paraules no es pot expressar encara: d'un agraïment desbordat, d'una estimació inesperada, d'una descoberta constant. Un cop més els sentits exploten... les paraules encara no hi arriben.

Genial la reflexió: Em dol aquesta mancança,
i alhora,
m'enorgulleix saber-me limitada . Et dol, sentiment perfecte per descriure-ho, ho notes com una falta, com quelcom que no hi és i no saps si mai hi serà. I t'enorgulleix saber-te limitada per aquest cos, o pell que no et permet deixar anar els teus sentiments tal qual són , si no és a través de paraules que encara no has trobat..
Finalment, et quedes amb el sentiment.... perquè, precisament perquè ets intel·ligent i saps que és el sentiment la font de tot el què crees... les paraules ja sorgiran, ja seran creades, modificades, ja jugarem amb elles... el sentiment però no s'ha d'esgotar...
Tinc més a dir, però això callo ja que em faré pesada.

En resum: excel·lent! Gràcies per convidar-me a llegir-lo. Ho he fet amb molt de plaer. Penso que és molt difícil copsar això que expresses.

Un petó!

Leela

Quines paraules més belles, i això que no et surten, que si arriben a sortir....

És un poema molt bell, molt sincer. I és que explicar amb paraules allò que és intangible, que és tan gran que fa que el cor ens vessi, és tan difícil! Però tot i que les paraules rellisquin entremaliades, has aconseguit dir perfectament tot el que volies dir.

Amb un ritme àgil i versos propers, fas que el lector acabi formant part del poema.

Un barret per vos, ple de Cretitos!!!

Una abraçada.

Salz.

Sovint les paraules esdevenen peces etèries del ésser humà, i no aconseguim manifestar amb elles la plenitud de sentiments i vida que duem dins nostre.

Una poesia molt humana, molt propera al lector, íntima i agraïda...

És l'agraïment desbordat?
és l'estimació inesperada?
és la descoberta constant?

Mra quanta humanitat! dolença, però tot i això et continues reconeixent entusiasta, il·lusionaa (el tema estrella en els teus últims poemes que he llegit)

Em dol aquesta mancança,
i alhora,
m'enorgulleix saber-me limitada.

Tanta humanitat em sobrepassa... he vist pel fòrum un missatge teu on em donaves una abraçada i em deies que ja em llegiries; gràcies maca!! m'adelanto... hehehe. Peò abans t'aviso: últimament he escirt molta poesia, i no pas tant bonica ni encoratjadora com la teva...

Bons poemes els últims teus; ben estructurats, encertats en tema, sincers i honrats.

-Filladelvent-

Perquè el sentiment que m'omple
és intangible,
no el puc definir amb paraules...
és indescriptible.

une dins les altres...
bona manera de descriure el procés creatiu.
Un joc cruel de pensar-imaginar-conformar-i resoldre en paraules allò que ens interessa i motiva de les coses i les persones, de nosaltres mateixos, primer de tot.
Ara bé, fer-se aquesta reflexió, plasmar-la en un poema indica que ja ets a mig camí, que ja en tens l'esborrany.
m'agradat molt, els teus són poemes pensats i que aporten idees.

see you, foster

De vegades hi han sentiments tan fortsm que les paraules no són suficients ni s'apropen a expressar el que sents, potser la música en aquest sentit té més força, ens aurem d fe cantautors :p
M'agrada el teu estil, s'assembla al meu, encara que el meu és molt més desordenat.
Gràcies pels teus comentaris, i espero que em segueixis llegint, que m'encanta saber que el que faig pot agradar.

Una abraçada!

Ja se que t´he fet un comentari mes a baix, però ara toca comentar-te aquest poema, tot i que jo tampoc tinc paraules per expresar tot el que tinc al cap quan ho llegeixo per cinquena vegada.
Tens una gran sensibilitat, expreses els teus anhels fins i tot quan no pots expresar-ho. Tens màgia als dits (al cap) per fer un poema que expresa tant però que deixa encara molt sense expresar.

En fi, de segur que continuaras delectan-nos (deleitándonos, crec que s´escriu així) amb els teus relats.

Una abraçada,

Asurath.

hola, mmm, m'agradaria tenir la teva capacitat de posar en versos precisos i preciosos tot el què em passa pel cap, tot el què em passa pel cor, ...

Ja ho sabeu que us admiro princesa de la planura de York, ...

OhCapità.

no hi ha paraules per descriure els sentiments...
si usem paraules, o bé són limitades, massa exagerades, poc adients, desafortunades, pobres, massa inflades, no fidels, buides, caducades, massa sentides, massa poques, excessives, semblen estudiades, massa seques, massa ensabonades...
és que els sentiments no tenen matèria i descriure'ls amb paraules és com pintar àngels que mai hem vist i ni tant sols tenen matèria...
emocionant poema!
una abraçada!

Ospa, quina ilusió més gran! De veritat!
Ja hi és de nou en família (bé, mai vares estar fora). Com m´alegro que t´en recordis de mi. Saps RC sense tú no es el mateix, i mira que hi ha gent encantadora i maquisima, però no ho se, faltava el teu toc personal, amable, sincer, divertit i sempre esperançador.
La meva depre? Ja s´ha passat, avui m´he llevat amb posat molt seriós, però ja estic millor. De nou gràcies.

Et cridarè el dia 2? Espero fer-te nomès un comentari.

Jo tambè em pendrè amb mes calma això del fòrum, he de tenir més temps per dedicar-me i no el tinc.

Un petonàs molt gran, ens veiem.

trenca els límits, ja!!!!!!!!!!!!!

Hola, brideshead!

Aquest darrer relat teu ha significat, per a mi, un enllaç, una connexió amb els poemes que enyorava, tal com vaig apuntar en un dels últims comentaris que t'he fet. Penso que amb aquests versos has tornat a dirigir la mirada poètica cap al teu interior, i has provat d'amarar-te dels sentiments que hi habiten per recitar-nos unes sensacions que, pel que entenc, vius com a noves i indescriptibles.

Ja et vaig avançar, en el fòrum, que m'havia agradat. Ara intentaré comentar-te'l i fer-te cinc cèntims d'allò que jo he llegit, de la meva interpretació. Per altra banda, i obeint els teus desitjos, provaré d'entrar també a comentar aspectes més purament formals. Però ja et vaig dir quan m'ho vares demanar que jo, de poesia, no n'entenc, i qualsevol apunt o matisació ha de ser llegida, sempre, com una apreciació personal i subjectiva.

El poema, aparentment, presenta una estructura heterogènia. Però si ens fixem en el nombre de versos de les 6 estrofes que el conformen, comprovarem que s'alternen els tercets i els quartets (3-4-3-4-3-4). Pel que fa al nombre de síl·labes i les rimes, sí que els considero aspectes creats amb total llibertat.

La primera estrofa no fa més que mantenir la continuïtat del significat expressat amb el títol: "Indescriptible". Hi ha un sentiment que no pot ser escrit perquè la poetessa no troba les paraules.

En aquest sentit (i aquí ve una apreciació de les que deia abans: personal i subjectiva), considero que el tercer vers insisteix abastament en la impotència de la recerca i que potser resulta un tant repetitiu. Em refereixo a però no surten.

Particularment crec que el poema guanyaria en ritme i cadència si aquest tercer vers de la primera estrofa provés de concloure, en lloc de repetir. Tipus: tot just les penso, només les penso... (eliminant el però no surten). A banda que s'aprofitaria la rima entre "sento" i "penso", rima mai no imprescindible però de vegades agradable en una lectura poètica.

Però això, insisteixo, és una apreciació subjectiva i si la faig és perquè així m'ho vares demanar. No voldria que ara t'ho prenguessis a mal.

Per altra banda no perdo de vista que si s'elimina aquest però no surten, també s'està eliminant un joc d'estructura paral·lela entre les dues primeres estrofes: l'estructura que es forma a partir del tancament d'estrofa mitjançant la introducció de la conjunció adversativa però. (És qüestió de triar).

Passant doncs a la segona estrofa, aquesta continua en la mateixa línia: la recerca d'unes paraules que no volen aparèixer. I en la tercera estrofa té lloc un canvi: la poetessa passa a preguntar-se, mitjançant tres versos en forma interrogativa, quin és l'embrió d'aquest sentiment indescriptible. L'agraïment? L'estimació? La descoberta?

En aquest punt, i també de manera personal i subjectiva, m'hagués agradat més la majúscula a l'inici de cada vers. O sigui:

És l'agraïment desbordat?
És l'estimació inesperada?
És la descoberta constant?

Perquè considero que es tracta d'una enumeració de tres frases interrogatives, lligades per una recerca comuna, però independents en el seu qüestionament. Dit d'una altra manera: que no es tracta d'una llarga oració composta, formada per tres interrogatives.

Però el tema de la puntuació, i quasi m'atreviria a insinuar que en poesia encara més, és una qüestió que s'endinsa de ple en l'estil propi i particular de cada autor. Per tant, ho deixo aquí.

La quarta estrofa remarca encara més la sensació d'impotència esmentada, i la cinquena és la que, per a mi, té un encís exquisit i dóna raó de ser a tot el poema:

Em dol aquesta mancança,
i alhora,
m'enorgulleix saber-me limitada.

La poetessa, malgrat no saber mostrar-nos amb paraules allò que sent, sí és capaç d'adonar-se que aquest sentiment indescriptible és important. És màgic. I s'enorgulleix de viure i sentir amb tanta força.

I ja per acabar, la darrera i sisena estrofa ens retorna a la idea d'indescriptibilitat, tot aportant un nou matís amb el qual ja tanca el poema: el sentiment és intangible. No el pot abastar amb la mirada, ni escoltar-lo, ni tocar-lo... Tot just el pot percebre, eteri, envoltant-la i seguint-la allà on ella va. Tot just el pot pressentir vivint i acompanyant-la durant el dia a dia. Al seu costat.

Penso que no cal que et repeteixi, brideshead, que aquest teu poema m'ha agradat. I voldria afegir: malgrat el que ens dius, malgrat que aquest sentiment el consideres indescriptible, crec que te n'has sortit i que sí has estat capaç de mostrar-nos-el.

Un petó,

LLIBRE

Caram, caram, molt brillants aquests versos, com sempre. No hi ha cap compliment, t'ho dic amb la cara al vent. I m'agraden no només per la sonoritat i la bona redacció sinó perquè el missatge el comparteixo plenament. També he tingut un munt de vegades aquesta sensació de plasmar quelcom interior, però el resultat no és gens satisfactori i a dins es queda alguna cosa que no s'ha pogut explicar, que no s'ha materialitzat i fet visible. Bride, has descrit allò que sovint costa tant de descrire: i es la indescriptibilitat. Xapeau, de nou.

(Potser tenim ocasió de conexe'ns el dia de la diada de Catalunya al Pg. Lluis Companys? Potser m'hi passo per la tarda. Fins aviat.
Per cert, així es diu el meu darrer poema que sortirà aviat.)

M'agradat el teu poeme, i a la vegade em dona una sensació estranya el llegirlo.
No se si es per tots aquets sentiments tant profunds de agraiment o per la intensitat que te el poeme.
Una abraçada.

Bufa.. tota aquesta vida nostra.. esta plena de coses indescriptibles, sentiments, emocions, però hem d'aprendre de cada un d'ells i disfrutar-los al maxim.
M'agrada come scrius.
Et seguiré llegint.
Una abraçada*

Indescriptible és poder sentir tantes coses, vessar sentiments a borbolls. Saber que un somriure, un sospir, una barreja de sensacions indesxifrables parlen sense necessitat de paraules.
Entre els teus versos s'escolen carícies, petons i agraïment per tot el que saps capturar al vol, instants de vida que sacsagen el teu cor sensible.
Jo també tinc la sensació de no poder descriure tot el que em transmet el teu poema, però una munió d'emocions em fan tancar els ulls i engolir-me les teves paraules.

Petons, molt petons...
Passa-t'ho bé i fins la tornada!

...tu saps que hi ha darrera aquests versos. Tots aquells moments màgics que ara et passen davant dels ulls i veus amb un sentiment indescriptible, aquell que parla des de l'experiència de tot el que has viscut, el que parla de lo indescriptible que tot aquest temps la vida t'ha ofert a través d'aquelles persones que t'han t'estimaves, el que no toques, pero acaricies subtilment amb aquests versos plens d'amor. Perquè per sobre de tot hi ha això..

Una abraçada moolt forta
Cuida't

T'esperem a la tornada

Henry