IN PECTORE

Els passos del cardenal Llorach ressonaven sota les voltes de la basílica, mentre la butlleta de nomenament “in pectore” li cremava el pit. Joan Pau II l’havia designat en secret el 1994, durant la repressió als catòlics a la seva terra. Vint anys després, Llorach encara esperava que el Vaticà el reconegués. Però Roma callava, i el seu nom romania enterrat sota l’hermètica diplomàcia vaticana.

Un matí, una periodista italiana el va enxampar després de la missa: -Eminència, diuen que vostè és el cardenal sense rostre. Quin poder té un príncep de l’Església que no existeix?- Llorach va somriure, però les seves mans van tremolar. El poder de la invisibilitat, va pensar, és una maledicció. L’Església l’havia convertit en un esperit: útil en les ombres, incòmode a la llum.

La nit abans de morir, va escriure una carta al Papa Francesc: -La fe es torna cendra quan es confina al silenci. Vull ser home abans que símbol-. Mai va rebre resposta. La carta es va perdre entre els arxius secrets, on dormen els noms que la història no ha de saber.

Avui, s’ha descobert una creu de fusta sense inscripcions marca la seva tomba. Al darrere, algú ha pintat amb vermell: “L’Església estima els seus fills... fins que parlen”.



2025