Idees

No té massa sentit començar a escriure un conte sense tenir cap idea al cap. Aquesta afirmació valdria si fos certa. Sempre es tenen idees al cap. Jo no sé vosaltres, però jo sóc incapaç de buidar la ment. Per això no em veig amb cor de meditar. I mira que m’agradaria. Perquè ho trobo bonic. De debò. Però no en sóc capaç. Sempre hi ha alguna idea que em ronda. N’hi ha de bones i de dolentes. I de molt dolentes. Són les més dolentes les que miro d’esquivar, però no me’n surto. Se m’imposen, s’instal•len dins meu i s’hi queden a viure. Tant és que surti a córrer amb la música a tot drap o que miri de dormir contemplant l’ampolla que he buidat per ajudar-me. No hi ha res a fer. La idea dolenta se’m gronxa al cervell i em fa l’efecte que em mira amb un somriure burleta. No em queda cap altre remei que mirar de fer-me’n amic. D’amanyagar-la. De fer que sigui benèvola amb mi. Intento marrades diverses però sempre acabem al mateix punt: són jo qui cedeixo. I aleshores la idea dolenta s’aquieta i em concedeix una treva, que sé que no durarà més enllà del temps que trigui a posar-la en pràctica. Una vegada vaig provar de burlar-la donant-li entenent que ho faria, però sense la intenció de complir-ho i ho va descobrir enseguida. El càstig va ser molt cruel i no voldria tornar-lo a patir. Per això des que la idea dolenta viu al meu cap m’he aplicat a reunir els estris que m’exigeix. Que són senzills, això és cert. Un llapis, un paper i el cel blau. Les paraules me les dicta la idea dolenta i jo les escric. Això vaig fent. Em miro el balcó de tant en tant. La vista és magnífica, un cel ras d’un blau intens. Avantatges de viure a dalt de tot. Sembla que el blau em crida i em venen ganes da capbussar-m’hi. Cada cop més intenses. Però he d’acabar el conte. El conte de la idea dolenta. Que ja entenc que m’ho diu ben clar. El conte s’ha acabat. I me’n vaig cap al blau.