I TU AMB QUI VAS AMB ELS JUEUS O AMB ELS ÀRABS?

Tinc la sensació que aquesta és la guerra més llarga de tots els temps. Quan França i Alemanya no existien, quan ni tant sols existia Prússia, quan el que després seria París era un indret celta, els jueus i els àrabs ja se les tenien. L’antic testament en va ple de guerres entre els egipcis i els israelites amb sort dispar. Hi ha moments en que tots els israelites són presoners dels egipcis i hi ha moments en que els israelites els hi fan veure de tots colors al faraó i als seus.

Aquesta guerra ancestral, a més, té molt a veure amb nosaltres per dues vies diferents. Per la via dels jueus hem esdevingut cristians, tot i que tradicionalment la nostra manera de ser cristians ha estat ser antijueus. Recordar l’antisemitisme a Europa fa pensar en el Hitler de fa dos dies, però també ens fa pensar en l’expulsió dels jueus duta a terme pels Reis Catòlics. Situacions més o menys bèsties s’han anat repetint contra els jueus al llarg de la història d’Europa i suposo que molts europeus ara, a banda de veure en ells les nostres arrels espirituals, ens sentim culpables de la seva dissort.

Pel que fa als àrabs la situació és una altra. Molts països europeus – com Catalunya – es van fer a la reconquesta, és a dir, lluitant contra els àrabs. Els àrabs no només eren els infidels que adoraven Alà a través de Mahoma, sinó que, a més, eren els que ens van conquerir. I en el món contemporani els àrabs representen dues coses que no ens agraden: d’una banda la gran amenaça al món occidental un cop vençut el comunisme (l’atemptat de les torres bessones és el paradigma d’això) i les classes més pobres d’immigrans a casa nostra.
En aquest marc hem de decidir si som dels jueus o si som dels àrabs. Els jueus són víctimes ancestrals, han aconseguit un estat exemplar i són aliats d’Occident. Els àrabs són enemics ancentral, viuen en estats medievals i tenen petroli.

Enfront la riquesa medieval dels àrabs els jueus tenen la tècnica occidental. Per molt rics que siguin els àrabs són països subdesenvolupats a tots els nivells, mentre que Israel és un país desenvolupadíssim. Per això, i perquè té el recolçament dels USA, les guerres darrerament les guanya Israel. El seu exèrcit és molt més poderós que l’àrab, simplement. I a diferència del que li va passar als USA, mai no està a l’inòpia, sinó en estat d’alerta permanent.

El fet de ser més fort fa que l’exèrcit jueu abusi i que no només sigui utilitzat per defensar-se, sinó per atacar més enllà de les disposicions de l’ONU que van originar la creació del seu estat. Ells ho defensen explicant que, com que els àrabs no els accepten i practiquen un terrorisme permanent, ells necessiten expandir-se de manera que el seu nucli estigui més o menys segur. I llavors massacres com la de Gaza d’aquests dies amb més de 600 morts commouen el món. I la gent es lamenta i acusa els israelians de ser els dolents però tampoc no diuen que els àrabs siguin els bons.

Crec que la postura que prenem respecte d’aquest conflicte, en general, és molt infantil. Hom pren partit com aquell que es del Barça o de l’Espanyol i això fa que sigui acrític amb un dels dos bàndols. Els uns ho fan tot bé i els altres ho fan tot malament. I ja està.

Tal com jo ho veig els dos bàndols ho estan fent fatal i la seva manca de generositat o directament el seu odi fa anys i panys que és una nafra tràgica d’aquest món. No entenc el perquè en comptes de prendre partit per les oligarquies dels uns o dels altres – en definitiva el que fem és això – perquè no diem que les dues són nefastes i pressionem per a que hi hagi un acord que faci possible la pau en aquella zona del món. Potser ja va tocant, no?