BREVIARI D'UN EX DEIXAT DE LA MÀ DE LA SEVA DONA. PRESSA.

PRESSA (PER ESTIMAR ):

T’ho diu tothom, no has de tenir pressa, no has de tenir pressa. Quin consell més absurd. Que vol dir no has de tenir pressa? Vol dir que no has de precipitar-te? Vol dir que t’has de prendre les coses amb calma Vol dir que si l’amor truca a la porta li has de dir que s’esperi una estona que m’han dit que m’he de prendre les coses amb parsimònia? Tot això no té ni solta ni volta. La vida marca el seu ritme i tu t’hi vas adaptant el millor que saps. Poses les veles de manera que els vents siguin el més favorables. Mous el timó de manera que la nau pentini les ones i miri d’arribar a bon port.

Adapto al meu idioma i a la meva vida un poema de la gran Adrienne Rich:

Perquè ja no som joves, unes setmanes han de ser suficients
pels anys sense conèixer-nos. Només aquesta estranya corba
del temps em diu que ja no som joves.
¿Vaig caminar jo pels carrers a la matinada, als vint,
amb les cames tremolant-me i els braços en l’èxtasi més ple?
Vaig treure el cap per alguna finestra buscant la ciutat
atenta al futur, com ara aquí, esperant la teva trucada?
Amb el mateix ritme tu t’aproximes a mi.
Són eterns els teus ulls, esclat de blau
d’oceà salvatge remogut pels vents apassionats.
Sí. Als vint crèiem ser eterns.
Als cinquanta-dos desitjo conèixer fins i tot els nostres límits.
T'acarono ara, i sé que no vam néixer demà,
i que d'alguna manera tu i jo ens ajudarem a viure,
i en algun lloc ens ajudarem també a morir

Que en l’original anglès és:

Since we're not young, weeks have to do time
for years of missing each other. Yet only this odd warp
in time tells me we're not young.
Did I ever walk the morning streets at twenty,
my limbs streaming with purer joy?
did I lean from my window over the city
listening for the future
as I listen with nerves tuned for your ring?
And you, you move towards me with the same tempo.
Your eyes are everlasting, the green spark
of the blue-eyed grass of early summer
the green-blue wild cress washed by the spring.
At twenty, yes: we thought we'd live forever.
At forty-five, I want to know even our limits.
I touch you knowing we weren't born tomorrow,
and somehow, each of us will help the other live,
and somehow, each of us must help the other die.



Quan érem joves teníem pressa perquè ens bullia la sang però ara ens bull la vida en tota la seva magnitud. Efervescència de bombolles que ens inquieten i ens fan ser valents contra els temporals i les tamborinades. La covardia esdevé un absurd gegantí quan sents el reclam de la vida. La timidesa esdevé una nosa ridícula quan estàs afamat d’amor.

La impaciència neix de que ningú no es creu de debò en que existeixi la vida eterna. I que, si existeix, ningú no creu que trobarà en ella quelcom que valgui la pena de debò. Tots trobem el Carpe Diem de Juvenal infinitament més sensat que les promeses nebuloses i místiques de qualsevol religió.

I, fet i fet, com se li pot demanar que no tingui presa a qui vol estimar?