LA MAR BRAMA

QUAN LA MAR BRAMA

La nostra mar te tants motius per estar empipada! Comença per dir-me que no és nostra, que nosaltres en tot cas som seus. I que si ella hagués sabut com la deixaríem d’empastifada mai no hagués permès als nostres avantpassats sortir d’ella, que això diu que a una mare no se li fa i que som uns fills desagraïts i ximples.

La mar està empipada. Fins i tot quan està empipada és maca. O sobre tot és maca quan està empipada, no ho sabria dir. Sempre és maca, perquè sap exhibir-se en mil i una belleses que ens acomplexen del petits que ens fan sentir.

Però avui no és un dia d’aquells en que les ones sembla que ballin un vals a Viena o a París. Avui no és un vespre d’aquells en el que els peus de les ones es mouen amb l’elegància clàssica d’una ballarina sensual i sàvia; avui els blaus s’han tornat negres i fins i tot l’escuma que bombolleja desesperadament pel capbaix és gris.

La mar seva – i només seva – està empipada. Passejant arran seu, agafada del bracet, una parella s’esforça per a no perdre un paraigües que no sap si vol ser aviador o mariner. Repica la pluja com si aplaudís la ràbia de la mar o repica la mar com si aplaudís la ràbia de la pluja. Les dues aigües s’estimen i es busquen amb una desesperació que ve des del principi dels temps, quan un miracle, va fer possible la vida en un planeta perdut entre els planetes de tots els universos.

Bull el mar com la cassola en forn, que deia el vell enamorat Ausiàs. I, efectivament, bull i sembla que hagi de coure la terra tota. Però avui no somriu, com ho va cantar el més genial i vell dels poetes, avui la mar brama. I voldria bramar més perquè recorda amb plaer aquelles bellíssimes aquarel•les de Turner on la potència de Neptú ningú no la discutia.

Però ara tot ha canviat. Quan la mar s’empipa els romàntics surten a contemplar com es despentinen els seus cabells. I encara, més o menys arrecerats, hi ha humans que s’atreveixen a fotografiar-lo i a filmar-lo com si els estigués oferint un espectacle.

La mar brama.