TERROR I BEETHOVEN

TERROR I BEETHOVEN

Per qüestions de feina dino fora de casa. Es quelcom poc habitual ara que estic en òrbita en la meva dieta, però de tant en tant toca. El menú que em serveixen és comestible i a un preu raonable. Res a dir en aquest aspecte. Vulgaritat en el preu i vulgaritat en el servei. Ressolució d’un problema d’una manera simple i senzilla.
La taula que queda lliure és, però, la de davant de la televisió. Fan les notícies d’Antena tres. La televisió les diu en una veu gairebé inaudible. Penso que, si més no, això no augmenta el volum de les veus humanes d’aquest tipus d’establiments que sovint se’m fa insuportable (com més gran em faig més em molesta el soroll ).

Les notícies són una corrua monstruosa d’esdeveniments. Corrupció per aquí, corrupció per allà. Pederastes per aquí maltractadors per allà. Injustícies per aquí, injustícies per allà. La ministra que dimiteix perquè s’ha fet un sobresou a base de sobres, el sindicat que ha fet no sé quin tripijoc per acomiadar els seus treballadors, el bisbe que ha amagat les actuacions pederàstiques dels seus mossens devers les criatures, disturbis als USA perquè un policia blanc ha matat a un negre i no ha estat condemnat, un tal Nicolás que no sé que cony ha fotut però que deu ser molt important perquè en un tres i no res s’ha fet cèlebre.
Però no es que no hi hagi cap notícia positiva: el president Obama ha perdonat la vida, seguint no sé quina tradició ancestral, a un gall dindi que per uns instants viu, sense adonar-se’n, un instant de glòria que voldrien viure, suposo, la majoria per no dir tots els condemnants a mort als USA.

Penso, mentre dino, tot això té solta ni volta? És a dir, una societat que s’alimenta de notícies reiteradament desagradables i negatives pot deixar de ser desagradable i negativa? Si tot el que ens presenten com a notícia té un caire cancerígen, podem deixar de ser cancerígens, nosaltres?

Em responc, home, però és a les dictadures on els mitjans de comunicació només expliquen flors i violes de com van les coses. Els mitjans de comunicació democràtics tenen l’obligació de ser crítics. La pregunta següent és: són realment crítics els mitjans de comunicació o la crítica que ens ofereixen és superficial i buida, poca cosa més que safreig i espectacle. O, dit d’una altra manera, és una crtitica constructiva i, encara, una crítica formativa? Ens formen ens mitjans de comunicació per a ser millors ciutadans o ens deformen per a ser més dogmàtics o cínics?

Al vespre sento la novena simfonia de Beethoven i tot el pessimisme acumulat trontolla pel geni. Hi ha un moment que l’orquestra davalla en compassos tristos i el baríton canta: “nicht diese Töne” i l’alternativa a aquests compassos i a les preguntes que abans s’ha anat formulat l’orquestra – i que jo sempre he tingut la sensació que venen de la celebèrrima pregunta de la simfonia cinquena – és l’hime de l’alegria en el que, aprofitant un poema de Schiller, Beethoven ens mostra el camí i la resposta en una apoteosi de geni, de sentiment i d’esperança.

Torno a casa trasbalsat per una música que és molt més que música, per una música és llum i, perquè és llum, és revolucionària. Una música que es basteix en una lletra que ens parla de la fraternitat humana i de la bellesa de la vida. Per què això, que bàsicament és així, no és el que ens arriba a través dels mitjans de comunicació? Per què, al costat de la crítica necessària, no hi ha també l’exemple d’aquells que amb la seva lluita, el seu esforç i la seva bondat construeixen un món millor? Es que això no ven?