BREVIARI D'UN EX DEIXAT DE LA MÀ DE LA SEVA DONA. AMANT

Un relat de: Tomàs-Maria Porta i Calsina
AMANT. Ja ho puc dir: he tingut amants. N’estic molt agraït i orgullós.. Es de les coses més meravelloses que m’han passat a la vida, una gran carícia amb la que els deus m’han volgut acaronar i una de les carícies més enormes amb les que jo m’he deixat acaronar-me.

Quan jo tenia quinze anys pensava que cap dona mai no m’estimaria perquè era lleig per a que cap dona pogués estimar-me, perquè era massa tímid per poder apropar-me a elles, perquè els déus ho havien posat tot en contra per a relacionar-me amb elles com a home fos possible. Però als 22 anys va venir una dona, vàrem festejar i ens vàrem casar i vàrem tenir criatures. I durant molts més anys dels que dura l’enamorament aquesta va ser la relació perfecta en el sentit que era autosuficient, es bastava a ella mateixa per a menjar-se el món i per no ser devorat per ell.

Però els anys van anar passant i l’avorriment, maligne com el més cruel dels dimonis, va fer niu a casa. La passió havia desaparegut, allò que justificava la parella s’havia tornat excepcional i gris. L’alegria havia marxat de casa i havia donat lloc a una casa burgesa, avorrida, trista i estèril com una cançó perfecta sense cap mena de gràcia.

I àvid de vida vaig sortir fora de casa a buscar vida, aire d’amor per respirar i justificar-me. I vaig tornar a quan era adolescent i durant molt de temps vaig pensar que cap dona mai no em voldria com amant, perquè potser sí que les dones podien veure en mi un bon partit, un home de carrera amb una posició econòmico-social raonable, però amb el que no voldrien saber res ja que estava casat i, per tant, no podrien gaudir d’aquesta pretesa bona posició social meva.

Però es van esdevenir els miracles. I hi va haver dones que em van estimar només perquè jo era com era, perquè junts estàvem bé, perquè rèiem i somrèiem i conversàvem i enraonaven i ens perdíem en tota mena de paisatges i en tota mena de quadres. I fèiem l’amor en unes exploracions esclatants d’alegria com mai no se n’han vist cap altres. I tot quedava justificat per ell mateix, tenia sentit per se, que dirien els filòsofs clàssics, perquè més allà de l’amor no res no rebíem ni no res no ens donàvem.

Potser tenir amants és una traïció. Però potser hi ha una traïció prèvia que és romandre amb la dona que ja no t’estimes i que ja no t’estima per por a trobar-te sol, per por al desconegut o per por al que diran els uns i els altres.

No sé. Jo estic orgullós de la dona que he tingut, de tot el que hem fet junts, de tot el que hem aconseguit, de tot el que hem fruit, de tot el que hem construït. Penso que ho podem estar sense falses modèsties

Però també penso, que l’amor que reps de les amants és un amor més generós perquè és un amor que només vol amor a canvi. Potser m’està mal dir-ho però n’estic fins i tot una mica vanitós. Sapigueu amors que la meva autoestima es fa gegant quan penso en vosaltres.

Tenir amants m’ha costat el matrimoni? No ho crec. Des del meu punt de vista – que no coincideix amb el d’ella – el que m’ha costat el matrimoni és l’avorriment, l’esllanguiment progressiu de la passió, la sensació agònica d’estar malversant la vida.

Comentaris

  • Identificada[Ofensiu]
    Canela fina | 11-04-2015 | Valoració: 9

    Em sento totalment identificada, no és el correcte tenir amants però el tedi et duu a buscar el desig, el desig de sentir-te viva...

  • ruptura[Ofensiu]
    Imma Cauhé | 30-11-2014

    Jo sóc del parer que quan un cerca un amant és per què ja funciona malament la parella, si tot va bé, ja en tens prou, no cal més persones a la teva vida.

  • Literatura compromesa[Ofensiu]

    també és això. Intentar dir la veritat. Gràcies.

  • Comportaments socials de sempre i de la nostra època[Ofensiu]
    Mena Guiga | 23-11-2014

    Abans la gent anava d'amagat i no hi havia el munt de separacions d'aquestes darreres dècades, com si fos una moda social.
    El tema de la manca de passió, de l'avorriment esdevé per molts motius. Jo crec en trams de la vida. Per exemple, moltes dones -encara moltes dones- arriben a un no il·lusionar-los la llar i el dur-la i tot el que comporta, perquè ja n'hi ha prou (compra, neteja, cuina, pensa quan toca canviar cortines, quan toca comprar roba pel que creix i blabla i això esgota i es fa des de l'amor i a vegades es cau, però cansa, i si passa a molta gent aleshores ja és excusable, penso, i hauria de preveure's com una conseqüència de quotidianetat mal duta, o no, però no és pot anar amb una cortina a la vista. I causa malatia, depressió. El temps passa i ens han entatxonat que cal viure'l -ens entatxonen maneres globalitzades, àdhuc- i llavors allò del moment present l'aquí i ara que és ben cert, i blabla.
    El tema del teu breviari aquest i l'anterior és també força general. Si la gent ho comentés més i ho alliberés més amb relats, converses i naturalitat...
    Però no. L'ésser humà, llevat d'excepcions grosses (i no parlo ni de Dalí ni Gala que mentida podrida ni de Lennon i Yoko que igual i potser sí de la Hepburn i en Tracy) no és ser d'una sola parella. Digues-li-ho a l'anquilosament religiós!
    Total, que està bé vomitar-ho, fer-ho saber, compartir-ho, analitzar-ho. Almenys això és un progrés, petit, però progrés.

    Mena

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: