I QUÈ DIANTRE HA PASSAT EL 9N?

Un relat de: Tomàs-Maria Porta i Calsina
La primera cosa que em sap greu constatar és que els polítics professionals ens han empastifat tant el cervell que ara fan que molts fem com ells: de la mateixa manera que ells sempre guanyen les eleccions, ara resulta que als ciutadans ens passa el mateix. Així ara resulta que ahir va guanyar tothom: els independentistes, els federalistes, els unionistes i els contraris a la consulta. Vejats miracle, que diria fra Anselm.

Jo vaig amb la colla dels independentistes i m’interessa oferir una lectura crítica i esperançada. Deixo als apòlegs amb les seves apologies, deixo als pessimistes amb els seus pessimismes i intento mirar on som i veure que cal fer per a que avancem.

Del que va passar ahir crec que el més important és que es fes. Només això és un fet revolucionari. Que els ciutadans diguin que la política és seva i no dels polítics és quelcom que transcendeix en molt la consulta catalana i que estic segur que en el futur es repetirà a Occident. La vella política està morint i la nova manera de fer política serà molt més democràtica i participativa. Ahir ho va ser.

La segona cosa que cal constatar és que, amb les eines que tenien els partidaris de fer la consulta, amb totes les estructures de l’estat en contra, amb por a les intervencions de no sé quantes policies, amb pobles sense col.legis electorals, doncs, home, que anessin a votar més de dos milions de persones s’ha de considerar un èxit, entre d’altres coses perquè la xifra supera el referèndum de la constitució europea i està a fregar de la participació de l’estatut, que són dos referèndums fets allò que diuen els espanyols amb totes les garanties legals etc, etc, i que al final resulta que aquestes garanties legals només els serveixen a ells (quina manera més estranya que te d’entendre la justícia, la legalitat i la democràcia la oligarquia espanyola, Déu meu!).

La tercera cosa és que la quantitat de premsa estrangera que hi havia acreditada a Barcelona el diumenge passat era extraordinària. Que jo sàpiga és la costellada – així en lan qualificat els mitjans unionistes espanyols - més mediàtica de la història. Que Déu els conservi la vista als unionistes aquests, al final, més que pels nostres encerts, serem independents gràcies a les costellades que ens organitzen ells.

Ara, si ens quedéssim en l’anàlisi anterior crec que ens equivocaríem molt i molt. Hem jugat un bon partit però hem empatat, aquesta és la veritat. Ens hem demostrat a nosaltres mateixos que som capaços de jugar de tu a tu amb Espanya, però el resultat de l’eliminatòria es decidirà en el pròxim partit perquè en aquest només hem pogut empatar.

Afirmar que el que s’ha fet té un mèrit extraordinari no pot fer que no ens adonem que ha anat a votar només un 37,5 % del cens electoral. Això no vol dir en absolut que el 62,5% dels no votants passin del tema de la independència o no siguin independentistes. No ho sabem encara. I el que hem de fer és treballar per saber-ho el més aviat possible i això avui només pot voler dir unes eleccions plesbicitàries. En aquest moment aquestes eleccions plesbicitàries ja han de ser una exigència democràtica per a que en unes eleccions amb tots els ets i uts els ciutadans s’expressin.

Pels independentistes vol dir una altra cosa encara: que queda moltíssima feina per fer. Molta feina per lluitar contra la por que atemoreix a molts catalans que es senten independentistes però que la llibertat els hi fa por per les represàlies que podrien prendre els espanyols. Moltissima feina a fer per tal de convèncer els nostres conciutadans que no hi ha millor manera de governar un país que que es governi ell mateix. I també de que tindrem l’oportunitat de construir un país nou sense moltes de les xacres que avui patim. I l’oportunitat només vol dir l’oportunitat. Tot i ser independents, construir un país independent ens ho haurem de guanyar a pols.

Després d’un empat ben treballat i difícil hom pot estar content, es lògic i just. Però la final queda per més endavant. L’adversari és més potent que nosaltres, però nosaltres hem demostrat que, amb una sabata i una espardenya, els hem pogut empatar. Això vol dir que si ens posem unes botes reglamentàries no ens pararan. Això vol dir que si en comptes de ser dos milions i escaig continuem pujant, no ens pararan. Això vol dir, en definitiva, que si no ens confiem i continuem treballant amb la perseverança, l’alegria, l’ilusió i el patriotisme d’ara no ens pararan. Facin el que facin no ens podran parar. Però hem de continuar suant la samarreta i corrent mil vegades més que ells.

Vinga, endavant. Ha quedat molt clar que podem guanyar. Guanyarem!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: