BREVIARI D'UN EX DEIXAT DE LA MÀ DE LA SEVA DONA. CULPABLE (DE LA RUPTURA)

Un relat de: Tomàs-Maria Porta i Calsina
CULPABLE (DE LA RUPTURA): Quan es va produir la ruptura jo me’n sentia bàsicament culpable. Ella i les meves filles van marxar de casa i em vaig quedar sol. Era evident que el dolent era jo. Si ho havia d’explicar, deia que el culpable, en un 80% de que la parella i la família s’hagués trencat era jo, perquè jo era el que havia estat infidel.

Després el psicòleg m’ho va fer veure d’una altra manera: em va dir que vist des de fora el culpable era jo, perquè era el que havia estat infidel, però vist des de dins – ell ens coneix als dos – la cosa és més discutible. Venia a dir que si jo havia estat infidel era per alguna cosa, perquè la relació amb ella ja no m’omplia.

La construcció que jo he fet seguidament, aprofitant el bàlsam del psicòleg, és fer un discurs segons el qual la culpable és ella: de l’afirmació del psicòleg que va dir que qui era culpable era discutible, jo he passat, de mica en mica, a anar afirmant que la culpa era d’ella perquè si jo era infidel és perquè ella m’avorria.

Però sempre hi ha qui et fa veure que les coses no són tant fàcils i que es massa còmode quedar-te en aquest estadi. Perquè si tu li eres infidel perquè ella t’avorria, també és just que et facis la pregunta següent: per què ella t’avorria, es a dir, que havies fet o deixat de fer per a que ella ja no sentís passió per tu. I tornes a tenir la pilota a la teva banda i veus, que, efectivament, la causa de la causa de la causa no et deixa fent un bon paper.

En realitat buscar culpables a aquestes alçades de la pel•lícula és molt humà perquè serveix per a bastir un discurs del tipus: com que l’altre és el culpable i jo sóc innocent el millor que podíem fer és separar-nos. Així aconseguim no estar tant fotuts. Si el culpable és l’altre, desempallegant-nos de l’altre, estem millor.

Aquesta perspectiva defensiva jo la veig en moltíssimes persones divorciades que són incapaces de fer la més mínima autocrítica. I que quan et parlen de les seves antigues parelles et parlen d’elles com de fills o de filles de puta cap amunt. Ells no tenen la culpa de res del que va passar, el fill de puta era l’altre i que fotés el camp o deixar-lo ha estat el millor que els hi ha passat a la vida. El problema està en que ho diuen amb tanta ràbia, que es nota d’una hora lluny que fan trampa.

En realitat tot plegat és molt més simple que tot això. La bengala va acabar la pólvora i ja no ens il•luminava amb les seves espurnes. I cap dels dos no va tenir prou talent per a continuar posant-hi més pólvora per a que la bengala continués lluint. I una vegada la bengala s’ha apagat el més fàcil és dir que la culpa és la manca de talent, d’interès, d’amor o del que sigui de l’altre i que nosaltres, pobres de nosaltres, vàrem fer tot l’humanament possible, però que amb el altre, tant pèrfid, tant avorrit o tant el que sigui, va ser impossible.

Comentaris

  • camins creuats[Ofensiu]
    Imma Cauhé | 30-11-2014

    Primer he comentat el post posterior, no havia llegit aquest, per això he posat el que he possat.
    El matrimoni és un cami de vides paral·leles, però alguns cops els camins es entrecreuen o es van allunyant, la culpa? dels dos, de ningú? d'un de l'altre? al cap i a la fi no importa, s'ha desviat el cami i ara són línies divergents, ja no hi ha un camí conjunt.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: