I PER QUÈ NO?

Tot va començar un dia a primera hora del matí quan va rebre un missatge de whatsapp que deia: - mmmmm...estimada, t’espero demà a la una del migdia, al lloc de sempre. Friso per retrobar-te – i que anava guarnit amb la icona d’un cor gran i un de petit, estratègicament entrellaçats.

El primer que pensà quan el va llegir fou esborrar-lo. Aquell missatge no era per ella, evidentment. A més, no en coneixia pas el número del remitent, i la imatge que tenia en el seu perfil, una senyera onejant al capdamunt d’un cim enmig d’un cel ben blau, no li permetia esbrinar gran cosa sobre qui podia ser.
La sorpresa inicial però, donà pas seguidament a una temptadora curiositat. I si realment era per ella el missatge?, va pensar. I si tenia un admirador secret? Per què no podia ser ella aquesta estimada? Plantejar aquestes preguntes només va fer que la seva imaginació es desboqués. Va començar a pensar amb quins homes havia coincidit en les darreres setmanes i quines conversacions havia tingut amb ells. Si les converses havien estat amables i intranscendents, o bé si n’hi havia iniciat alguna que hagués pogut ser mal interpretada. Però no aconseguia trobar cap resposta lògica. Pensar en aquell missatge només havia fet que els seus pensaments volessin lluny de la realitat i no es concentrés en la feina durant la resta del matí.

A la tarda es decidí a contestar-lo. Va escriure: Disculpa, però crec que t’has equivocat. Tu i jo no ens coneixem – i hi afegí una icona que somreia amablement. Van passar quinze minuts, que es van fer eterns, fins que l’altre contestà: Sí que em coneixes, sóc el Joan. Et volia donar una sorpresa perquè demà arribo al poble. Han passat molts anys, però encara no puc dir estimada a ningú més.
Després de llegir-ho, el mòbil li caigué de les mans. Quan l’agafà de nou, mig trasbalsada, tenia un altre missatge. Era del seu marit i deia: Arribaré a casa a les nou. Què faràs per sopar?.