I l'odi neix

Un relat de: llacuna
Des de la meva experiència l’odi real, neix quan et toca la pell, i quan t’aboca a tot l’imaginable, ja que per sort, resta allí, a la imaginació i com a molt reïx, només a petites dosis, en les petites esbroncades als més propers que no tenen res a veure amb tot allò.
És una cosa increïble, és una planta que un bon dia arrela i que desenvolupa unes arrels salvatges. Em consolen les paraules de Jung en aquest sentit, quan diu que no hi ha cap arbre que toqui el cel sense que les arrels toquin l’infern. Realment, aquesta és la idea: la d’infernalitat.
Però malgrat tot, crec que l’esperança que les coses siguin naturals, amb diferències, però naturals, algun dia, sempre hi és. I les ganes que la invisibilitat pugui ser assumida com quelcom natural, també hi és, la invisibilitat o millor la indiferència de l’altre.
L’odi, potser, té també un component personal, sí, jo també m’he odiat, i fins al fons i també he odiat a gent molt propera i ben profundament, perquè no he suportat les seves ordres, les seves imposicions i el meu descrèdit, la meva anul•lació com a persona. Però aquell odi es va passar, el que realment escup foc és el que et toca la pell, que deu ser com una pel•lícula fina sota la qual hi és tot allò inimaginable, dipositat en capes molt ben ordenades i que un dia algú les toqui, les grati sense cura, i les revolti és una sensació insuportable que fa que sorgeixin les reaccions més salvatges.
També el no cedir és una barrera de contenció de l’odi, allò de dir “no! Per aquí no hi passo!, Serà la por que ens fa pensar que passar per sota d’una porta és quedar-s’hi? No ho sé. La veritat és que no sé si el canvi requereix contenció o no, o potser sí, potser sí que ho sé, i sí en requereix, tot i que el preu sigui l’odi i el dolor que ell genera. Afirmo això, però penso que el diàleg sempre és obert, però que jo no donaré ja el primer pas, perquè ja no sóc ni home ni dona, ni m’interessa res d’això, o si més no hi vaig de camí, cap a la indefinició, ara només vull dignitat i quan aquesta és la força que sosté, caure és molt més difícil. I també, perquè per parlar no és com abans que calia trucar la porta del veí si volies parlar-hi, ara tot és molt més fàcil. Així doncs, aquí espero darrera la paret i amb la clau a la butxaca.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer