Horabaixa

Escric en taronja de lluna per un cel d'ocàs. I amb perfils
encoixinats dins punxes irregulars enfosquides en ombres blaves.
Una palmera es reflecteix en un mirall, encristallat de marès i verdors.
Una seqüència de sons estudiats pel mestre ens reciten que "tothom
pateix qualque vegada" i que res no té, tanmateix, mai final, com
tampoc no té principi.
I els tons dels sons van embellint l'escena en pinzellades romàntiques
de nit. Perfumades d'intimitat i sensualitat.
I les mates xuclen les abelles, desprenen mels i arrebassen ales.
Les papallones tanquen els ulls de les flors i se'ls enduen camuflats
en els colors de les seves ales i volen folles sense òrbita, guiades
pels ulls aquarel·lats de les flors cegues i giren i tomben i
s'alcen, cauen, tremolen, xisclen. Perden el sentit...
I els astres davallen i trenquen l'encristallat dels miralls tan
nítids i clars que ara s'enterboleixen d'ones mesclades amb punts
infinits i desafinats que salten de gota en gota sense fer-se ni gota
de sang i traspassen els vidres amb les puntes dels dits fins al fons
de l'espill.
I els escarabats i els grills es coronen amb les pedres oblidades i
els posen llum i els donen danses i focs per recobrar aires i viatges
antics. I es fan antenes d'algues.
I les coves, una a una i en la seva incognicitat, van badant a poc a
poc els ulls. Primer un. Ara l'altra. I van encenent els confins
d'estalactites lluents.