Bateguen llunys

Les ombres dels xiprers escriuen noms per a sentència i tanta gelor arrenglerada em paralitza artificialment els membres. Saben però que a cada estació arribarà el cop de calor, tanmateix bruta i mascarada, en obrir-se les portes, automàticament.
Aquest mig sol envidriat només falseja un record i apunta alguna sensació per enganyar els membres i esperançar-los vertiginosament.
Potser és bo i tot.
No se sap mai.
Ara se senten bategar, dins les ombres, les entranyes de camps escacsats de figueres flors... bateguen de quan els llunys eren d'una calidesa impregnant i les ombres una necessitat imperant. I de quan el seu fruit baratava tot molí i en regalimaven els beuratges més preuats per tots.