Acop

Amb la darrera lluna de setembre es produeix,
en unes terres de llums d'oli,
el bes apassionat però meditat
i desitjat durant tantes nits d'estiu
-màgiques d'agost-, de dues figues
que s'han assecat durant tots aquests
mesos als ulls d'un sol savi, solitari, poderós...
El seu bes però, ple de la dolçor i del perfum
de figa badada, una amb l'altra, una per l'altra,
les ha fos i submergit en una mar d'ones salades
de remolins i peixos de colorets aigualits
en marines... i ha plogut fonoll,
marí, també.
I d'un bes, desfermat de tot,
de qualsevol contensió d'aquests
últims mesos d'aridesa,
se n'han desencadenat oceans i noves pluges,
brises de llunyans i oblidats vents perfumats
de vida i de passions, plens de calidesa i esquits
d'aiguardent amarada de pells, mirades
i suor de figues, seques, però amb camins
de sensual suor per totes les corbes
de les seves formes, per cada racó...
i seguiran així, per sempre més juntes
després d'aquest bes platejat de setembre
fins que amb tot el pas d'incògnits astres,
d'horitzons amb postes de savis, i vols d'ocells
que fugen per tornar potser, segurament,
i albirar un nou bes -un nou esclat-,
es convertiran barrejats amb una
agra de bessons d'ametlla i un
foc de llum i llenya de foganya,
en una nit freda i de lluna d'hivern,
amb els estels
de fills...