Lletra per a tu

Ciutat de Mallorca, 26 d'octubre del 2005


Estimada llum,

potser voldria explicar-te com és un dia just a punt d'acabar, aquell moment precís en què descobreixes l'encís de tancar els ulls silenciosament i respirar, o millor dit, espirar tot l'aire massa acumulat durant el dia, a la vegada que treus tot l'esgotament, tota paraula empresonada que has frenat quan volia ser dita, tot moviment que han reprimit els teus músculs per por a vés a saber què... aquests moviments apareixen tots de cop, ara, en una immobilitat perfecta que retorna l'harmonia al teu cos sencer. Aquest punt del dia, just abans d'acabar, és quan puc pensar en tu altra vegada i tancar els ulls amb la son suficient per a somiar-te altra cop només i lliurar-te, després, com una ofrena, no penyora, no mar, sí donzella, petjada, nua, blava, al record necessari on tants de cops t''he esperat...

Potser voldria contar-te, també, que les classes han anat bé, cansades com sempre, però interessants, que aprenc a aprendre i a estimar-me, valorar-me, en la mesura necessària per seguir aprenent a aprendre i a estimar-me encara més...

M'agradaria, potser, fer-te còmplice d'aquella mirada que m'estiraven a pensaments desenfrenats dins l'autobus, un trajecte que ha durat gairebé una hora, quan es podria haver fet en vint minuts llargs. Clar és que ja que ens disposam a passar tanta estona dins el bus el meu cervell necessita distreure's amb alguna cosa que reviscoli els meus instints, el meu cos sencer, i aquells ulls eren allà per això. Uns ulls com fulles d'una figuera amb el fruit que es comença a badar, sense ser madur del tot, però avisant que aviat ho serà. Uns ulls com quatre botons d'una jaqueta antiga, on no n'hi ha cap que sigui exactament igual que l'altre. Uns ulls amb un ponent assolellat d'alborada... que m'han encès tots els sentits.

Seria deliciós dir-te, potser, que un verd i un vermell que tot d'una han esdevingut taronja m'han fet aturar. M'els he emprovat tots sota una rialla amiga i per conèixer que m'animava i em tranquil·litzava. Potser un horabaixa, fred i entaronjada, voltaré la cantonada, creuaré el semàfor i m'hi arribaré a esbrinar millor què estudia i com és aquesta santanyinera. Però serà un altre dia, perquè aquest ja és a punt d'acabar i feta un follet dins una bossa de paper jo ja he arribat a casa meva, un tercer pis, molt gros però ben càlid i encantador. I no hi ha hagut ningú. Millor. Necessitava calma i silenci per esboçar un tot, un infinit, i abarcar-lo sense perdre'm...

Tot això t'ho he pogut i volgut dir, així com hagués pogut no fer-ho, potser, i mai no te n'haguéssis adonat... però ho faig sovint, ja ho saps, quan t'escric, quan te parl, perquè a cada mot t'ho don tot, encara que superficialment soni banal, buit o fred, en el fons, i realment, és tota expressió de la més fonda de les meves ànimes que malden per acostar-se a tu tant com els sigui possible i els ho permeti l'instant i el lloc, o l'espai i el temps, si t'agrada més... aquesta acció, per tant, és necessària pel meu centre, que és la totalitat més exacta de la meva persona, així com també ho és que tu em corresponguis amb els mateixos mots per a poder-los interpretar, i anar-ne omplint els recons del record necessari on tants de cops t'esper...


T'estim perquè ets la llum que m'asserena sempre.