Solsticis

Solstici d'hivern... tot és calma.
Sembla que tot s'ha aturat. Tot reflecteix un estat immòbil, com un
quadre antic.
Els colors de l'alborada són més pàl·lids que altre cop i el vent avui
jau sense intencions d'aixecar-se.
Tot sembla desvetllar-se tan lentament que ens és imperceptible. Però
així i tot sabem que tot es desperta i que es van acomodant els colors
al seu lloc idoni.
I tot esdevé en pura harmonia.

Menys aquell arbre ja vell, tort i caigut que sent com el tronc se li
desfà entre les arrels i es converteix en ànsia de mans per acaronar
la verdor de les herbes del voltant, per a palpar amb els dits la
gebrada i fer-li arribar sa frescor als llavis secs... per allargar
encara més les arrels i voler abastar la infinitat d'quest cel d'alba
que ho recomença tot un altre cop, per a recomençar en un altre estat,
rejovenir, retrobar-se. En un altre lloc, més lluny que l'horitzó que
tapen les muntanyes, en un altre estat, en un altre ambient...
Canviar-ho tot. Sortir-ne ja d'un cop. Escapar-ne. Tornar a néixer per
a poder créixer amb unes altres arrels, unes de mòbils i sembrar-les
arreu, arreu...



Solstici d'estiu... tot és calma.
Sembla que tot segueix aturat. Imatge antiga. Quadre conegut, intacte i immòbil.
Paisatge rutinari, adherit a les entranyes. No ha mudat ni de color
tot i el pas del temps.
Només la llum que ara és més alta, més forta i més directa sembla
tornar-ho d'uns colors falsament més vius.

Però tanmateix tot segueix empresonat en una naturalesa morta que ja
mai més canviarà ni deixarà reviure amb cap altre solstici les parts
d'ànima que la formen.
Tot plegat fa esdevenir un silenci massa greu, massa amarg per a poder
obviar el tic-tac repetit i incansable dels rellotges del món...
pesat, cansat, repetit. Com les campanes imparables quan toquen a
mort.

I tot és com llançar-se al buit tacat de neu que gela els ulls i crema
les mans. Tot és com una pujada esgotadora a un cim inabastable.
Tot és un infinit corprenedor que fa perdre els horitzons i invaeix
tot espai. Errants esbards en la negror dels oceans. Núvols cremant
branques punyents perceben una fredor d'albada que els és propera però
incerta.
Hi ha massa gel per a cremar els troncs d'aquest solstici.
Hi ha massa fred que fa emboirar tot moviment. Tot ho ha paralitzat.


És un solstici errant en un temps inadequat, en un instant equívoc i inapropiat.

Massa llum per a tan poca ànima.
Massa claror per a tan poc espai.
Massa vida per a tanta tortuositat de soca desfeta.