Ets la Dama de l'Illot

Si et miren des del Nord, t'alces ferma, recta, valenta, anant directe cap al cim, des d'on el teu para-sol o paraigua, segons la saó, tocarà els niguls que intenten imitar el teu santuari amb les seves siluetes. A poc a poc veuran com totes les capes en prenen el color, i les teves pupil·les també: un color gris mar i cel, un to ocre de sol i posta... però ningú no podrà, malgrat la llum, endevinar el teu rostre sencer -sabut serè- però sí el vestit que és blau com tot, i la falda que, quan bufa, ajuda el vent i en fa ones de seda per airejar-li les passes i fer-les bombolles d'escuma i horitzons.

Si et miren des del Sud tot això no passa: t'embales capavallada a la mar, oblidant enrere el para-sol o paraigua -voltor dissecat-, i deixes que el trencar de les ones, ara tan properes, t'esquiti les galtes i te'n regalimin gotes per les cuixes fins pintar-ne les ungles dels peus i que el vestit se't transparenti, se't dilueixi prest fent aigua sedenca bevent-se el teu rostre i la llum dels teus ulls que, no per la fosca, no hauran esbrinat encara.

De tot n'estotjaran un fons marí: encelat, endamat, altiu i molt profund que conjugarà cim, sol, cel i santuari, conservant així la claror del teu esguard llegendari.