Nit d'oratges...

S'enreden ses cortines, una darrere s'altra, ben blanques,
transparents, i van formant una llaçada de finestra en finestra... són com un camí cap a sa blavor de sa nit que té lluna, un camí de coixins fins, de tela de niguls, que s'engronsa com de puntetes damunt es no res que queda obert de bat a bat... i només se senten grills trepitjar els
fils que pengen com trunyelles que s'ha fet sa lluna per enamorar els llagosts
(fa el mateix cada nit)

Entre s'entelat volàtil he pogut espiar un llagost que intentava, enfollit, saltar, fins agafar les trunyelles penjants... cec de desig s'ha confós i d'un bot l'he tengut als meus peus, ha travessat una finestra i els seus dos ulls han quedat saludant badocs i desconcertats el meu dit gros. L'ha observat uns breus segons per decidir, tot d'una, que allò no tenia res d'interessant i que no
s'apropava, ni de bon tros, a la rodona lluentor de la seva estimada...així, ha dit bona nit i amb un nou salt ha tornat a desaparèixer, s'ha endinsat en la immensitat de l'altre costat i s'hi ha fos.
Ara ja no sent ni el frec de les seves potes en caure a terra després de cada bot... ara ja no pengen fils per pentinar trunyelles ni hi ha camins entrellaçats.
De cop en sec, han bastat uns ulls verds d'indiferència per fer-me tancar, d'un cop sec, les finestres. Totes.
Ara ja no es toquen els dos móns.