Homo erectus

Un relat de: gustav

Un estudi recent afirma que la mida del penis humà és conseqüència de la selecció natural. Segons els científics hem d’agrair les dimensions de la nostra titola —molt més gran que la d’altres primats— als milers de generacions de fèmines que, lluny de creure que en el pot petit es troba la bona confitura, haurien triat els mascles més ben dotats per procrear, establint una correlació lineal entre grandària i atracció sexual. Mentre caboriejo sobre la notícia sospeso contundentment els meus genitals amb una mà, rubricant orgullós la tesi que acabo de llegir al diari. Tot i les capes de roba que l’amaguen, noto com el meu pardal —impel•lit per una força desconeguda, com si, envalentit per la nova, volgués reivindicar el seu paper protagonista en aquesta història— es va despertant amb una tibantor característica. Sense, de moment, fer massa cas del prodigi segueixo amb les meves reflexions darwinianes. “Resulta que ara, de cop i volta, el nostre membre viril és comparable —evolutivament parlant, és clar— al coll de les girafes o al camuflatge dels camaleons”, penso mentre la meva polla guanya volum sota els calçotets. D’altra banda, concloc amb un somriure sorneguer, la hipòtesi rebat la teoria —que durant segles ha tranquil•litzat a milers d’homes poc equipats— segons la qual la mida no té cap importància. Val a dir que l’estudi —reflectit en format breu en les pàgines centrals del dominical— no aporta gaires dades específiques, i la manca d’informació tècnica i acurada dóna peu —mentre el meu sexe reclama des del seu habitacle, cada cop més empetitit, la meva atenció— a fer volar la meva imaginació. La imatge, tan còmica com poc rigorosa, la formen unes femelles d’ Homo erectus, peludes i de mandíbula prominent, mesurant a pams les vergonyes dels membres del clan, mentre aquests, trempats com una mala cosa, ensumen embogits les feromones escampades en l’ambient. El càsting sexual entre homínids em posa sorprenentment a cent i, per fi, deslliuro el meu fal•lus —enorme, tibat i d’un rosa brillant— del seu captiveri amb la intenció d’alleujar el meu desig imminentment. Llavors, tot d’imatges històriques —motivades per la teoria evolucionista— més o menys precises, alimenten la meva excitació. Faraons,
emperadors romans, monjos franciscans, soldats napoleònics, personatges de totes les èpoques desfilen empalmats pel meu cap enterbolit per l’ansietat. Els seus pius, descomunals i erectes s’intueixen clarament sota les seves indumentàries i una corrua interminable de dones —que tenen uns pits immensos i, quina casualitat, la cara de la veïna— esperen roentes a ser penetrades. Finalment, la meva mànega, després de bombejar insistentment durant pocs segons, explota convulsivament ruixant de líquid lletós l’article inspirador. L’instant coincideix amb l’arribada de la meva dona que, astorada per l’escena m’amolla: “Es pot saber que collons fas?”. Amb la tita en plena desinflada —degut a l’orgasme i a l’ensurt descomunal— i els pantalons fins als turmells miro d’articular una explicació. Fent unes curtes passetes —com un pingüí poruc—m’arrossego avergonyit cap a ella, mirant de justificar la situació. “T’ho puc explicar, Rosa”, improviso conscient de l’esterilitat de la frase. “Fes el favor de pujar-te els pantalons, no siguis ridícul!”, el cabreig creixent li fa brollar unes bombolletes de bromera de les comissures dels llavis. Faig cas i amb una sola mà —una teranyina blanquinosa de líquid seminal empastifa l’altra— amago la meva cigala pansida i degotant. Amb la dignitat restaurada —al menys pel que fa a l’abillament—, cap cot i sufocat espero submís l’esbroncada final. Però ella, com inspirada per una màgia ancestral, em fita amb una barreja de tendresa i desig inesperats. S’atança sensual i disposta. La seva mirada —d’una profunditat inusual— traspua tot el desig de segles i segles d’evolució humana. De sobte, s’abraona sobre mi i, mossegant-me subtilment l’orella i amb una mà prement possessivament el meu paquet em xiuxiueja: “Ets un poca solta però...m’agrada tant el teu melindro!”

Comentaris

  • història de la Història.[Ofensiu]
    Carles Ferran | 19-04-2013

    Un divertit estudi antropològic amb final feliç, que diria una massatgista xinesa. Ben descrit, amb un llenguatge molt ben escollit, es llegeix amb un somrís als llavis i potser uns cops de cap afirmatius de tant en tant.
    Resulta molt agradable llegir-te.

  • Homo Erectus[Ofensiu]
    dallonses | 18-04-2013

    Si, si, Tens tota la raó, però jo crec que l'evolució ens fa recular fins l'Homo Habilis (mes conegut per Australopitecus Libidinosus) L'Erectus va popularitzar el fenomen i l'Homo Sapiens -som Nos- va provar demonopolitzar-ho com a eina que domini del populatxo; encara ara ho intenta una religió o altra.

    El Sàpiens va heretar la bipedestació de l'Habilis. aquest salt evolutiu l'hi deixà les mans lliures; de l'Erectus va descobrir el principi "acció-reacció "que, segles avenir, fou formalitzat pel Homo Newton.

    Així fou com el Sàpiens es passava bona part del dia honorant el seu besavi i practicant les ensenyances infoses: Ara sàpiens, ara erectus; torno a sàpiens, repeteixo, etc. i s'ho passava la mar de be, car llavors encara no era pecat.

    Madame Cromanyó aprengué aviat l'art de fer jocs de mans, i es divertien a l'engròs, a tota hora. Que per això eren sàpiens. Ja et fot!

  • Molts sinònims per a el mateix, hehehe[Ofensiu]
    Tanganika | 18-04-2013

    Molt ben escrit.
    I ben comprensible.

    També t'haig de dir que hi ha un 'que' que no duu l'accent (un 'que' eunuc?).

    Un final força presuposable, però bé està el que bé acaba! ;)



    Mena

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de gustav

gustav

56 Relats

77 Comentaris

31054 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
M'agrada escriure. Escric sense pretensions i sempre que puc, quan no puc (qüestió d'obligacions quotidianes), me n'adono que ho enyoro massa.

jsimon24@xtec.cat