Homes de llargs silencis

La Trudis, agonitzant al llit de mort, només se sentia en un núvol de colors.
Veia les cortines simples de tonalitat sèpia com si fossin d'un ataronjat sobrenatural (ja anava per aquí) i el paper de les parets, d'un descolorit estampat de roses de te, li semblava d'un blau càlid, acollidor. Estava ben a punt. Seria un traspàs dolç, la seva ànima ja s'envolava.

Estava sola perquè se n'anava sola.
Però no era així.

Tenia amb ella tots els homes de la seva vida.
Els que per un motiu o altre havia estimat (calen motius?).
L'adolescent bohemi, el metge amatent, el pintor arrauxat, l'escriptor i poeta somiador, el clown dolç, divertit i imaginatiu, l'actor expressiu i improvitzador.

Aquells homes que mirant-la, tots sense excepció, li havien dedicat llargs silencis.

Eren allà.
Amb ella.


Homes de somriures, mirades, carícies, paraules.

Homes de llargs silencis.