Homenatge a un estel

Hola estel, hola àngel de a guarda. Com cada nit aquí estàs, imponent en la gran extensió de cel. T’observo; brilles més que totes les estrelles que t’envolten, perquè tu ets el més bonic. Sé que em vigiles atentament, amb mirada experta i afectuosa. Sé que no em deixaràs mai sola. Quan me’n vaig a dormir, em cobriràs amb el vel de la fantasia, em portaràs a mons llunyans i desconeguts, en els quals per uns instants jo seré feliç. Quan al matí obri els ulls tu estaràs aquí, per ajudar-me a començar el dia; et convertiràs en ocell i m’acompanyaràs allà on vagi, fidel i confiat, donant-me un alè d’esperança en tot allò que hagi de fer, per a enfrontar-me a la realitat que m’envolta.
Sé que t’alegres de la meva alegria, et sents feliç quan jo me’n sento, rius quan jo ric, plores quan jo ho faig. Ets tu qui em posa la mà a l’espatlla en els mals moments i que amb l’altra m’eixuga les llàgrimes amargues.
Quasi em sembla veritat que et tinc aquí. Però que bonic que és imaginar, i que cruel que és la realitat. A vegades, tanco els ulls i busco amb mans ansioses, esperant poder tocar-te, esperant poder abraçar-te, esperant... No aconsegueixo res. No et tinc, només em queda la teva ànima, el teu rastre; només em queden els records d’un passat millor, i els records són tan freds...
Sé que algun dia tornarem a estar junts. El destí no pot ser tan dolent. Ens ha separat un cop, però vull creure que algun dia pujaré allà dalt, amb tu, i que mai ningú ens podrà separar. Mentrestant, sé que tu em continuaràs vigilant, allà dalt, cada dia, cada nit de la meva vida.

(abril del 99)