HO SENTO PERÒ N’ESTIC FART D’ONZES DE SETEMBREEEEE!!!!!

Estimo el meu país. És una obvietat objectiva i sentimental. Sento la pàtria com una barreja de mare – dona – filla. La que em va donar la vida, la que comparteix la meva, la que quedarà per a donar vida als que la meva dona i jo han donat vida. No crec que mai sigui pecat estimar, sempre que aquest amor no es converteixi en odi a altres, cosa que en el meu cas no passa. Estimo el meu país però estic enamorat de tots els països. Els trobo tots fascinants sense cap mena d’excepció. Allò que diu el ximple d’en Moragues de treure l’estelada l’estrella de l’odi és un insult fastigós: l’anhel de llibertat és incompatible amb l’odi, al revés els que de debò odien són aquells que et neguen la llibertat. Jo estimo Espanya perquè vull que sigui lliure. Ells – els espanyols que no volen que Catalunya sigui lliure, que no són tots, també cal recordar-ho – odien Catalunya pel mateix motiu. Estimar i negar la llibertat a qui estimem és incompatible.

Estimar el meu país no fa que no li trobi pegues, defectes, xacres, histèries etc...Crec que n’hi trobo més que als països dels que m’enamoro, que són tots. perquè, es clar, quan vas de visita només veus les coses agradables mentre quan convius en un país pots veure tot allò que també tenim de vergonyós, estèril o simplement millorable.

I dues de les coses que no m’agraden del meu país és que acumuli tantes derrotes. En això sempre hi hagut responsabilitat nostra. Així com hem tingut el talent comercial, mai no hem tingut el talent polític. La història de la política catalana és un desastre i per això hem acabat caient tant baix. Això contrasta amb una societat que mai no s’ha donat per vençuda, que ha sabut crear un país pròsper i acollidor, amb un país creatiu i jo crec que amb un país on la majoria de la gent és bona (com a la resta dels països del món, és clar ). Per tant, primer missatge: espolse’m-nos de sobre el pitjor de la història, col.loquem els polítics al lloc subaltern que els hi correspon (la política és del poble i no dels polítics) i aquesta vegada: VICTÒRIA!!

Segona cosa: francament, n’estic fart d’onzes de setembre. Fartíssim. La Catalunya independent serà com la majoria dels catalans vulguin i, es clar, jo m’hi hauré d’adaptar. I ho faré felicíssim. Però hi ha un parell de coses que jo tinc atravessades: l’onze de setembre i el Castell de Montjuïc (quantes vegades has bombardejat la ciutat dels meus avantpassats, fill de puta?).

N’estic fart de celebrar derrotes. Fins als collons. Ja sé la història: que no celebrem una derrota, que celebrem una represa. Doncs n’estic fins els collons de celebrar la represa, mira. Sovint m’ha semblat que aquesta celebració era una masturbació tristíssima. Opino que, després de tant anys celebrant la represa - a vegades ni això no ens han deixat fer – ja comença a ser hora d’arribar a l’orgasme nacional. L’orgasme en el que s’estimen el meu país i la llibertat. L’orgasme nacional no és l’orgasme nacionalista. És l’orgasme d’una nació que vol ser lliure i estimar entre altres nacions lliures.

Per això a la meva biblioteca hi ha pocs llibres sobre l’onze de setembre. I per això ni tinc, ni he llegit el Victus ( per cert, gràcies gent del PP per ser tant obtusa i no tenir sentit del ridícul ni tant sols a Holanda ). Totes aquestes històries acaben malament. El final és una pallissa cruel i una venjança despiadada. Ja n’hi ha prou! Jo reivindico que la meva nació deixi de ser masoquista d’una punyetera vegada i esclati en un orgasme rotund i fraternal.

VISCA CATALUNYA LLIURE!