GUSPIRES DE SOROLL I DE SILENCI

Un relat de: Sebastià Climent

Sense esmentar-ho a ningú, -no fos cas que m’ho esguerressin- he decidit perdre’m durant el cap de setmana per aquests recòndits paratges. Això de perdre’m ho dic en sentit figurat, és clar, perquè la veritat és que hi he vingut tantes vegades que em conec, pam a pam, cada vall, cada muntanya, cada camí i viarany, cada petit llac i cada rierol d’aquestes contrades. Des de fa anys, aquest racó de món ha estat el lloc on he cercat la pau, la tranquil•litat, la calma, la quietud i, sobretot, el silenci. Un silenci que, entès aquest com l’absència de soroll, en realitat no ho és perquè, si l’escoltes, la natura no n’és de silenciosa.
Se senten tota mena de sorolls tant diürns com nocturns. La natura és viva i la vida no s’atura. Els sorolls de la vida a la natura són les piulades dels ocells, el raucar de les granotes, el belar de les ovelles, el mugir de les vaques, les aïnades dels cavalls que pasturen en llibertat, la fresa que provoca el vent al passar per entre les capçades dels arbres o sibilant al endinsar-se per una gorja, el remor d’un corrent d’aigua baixant impetuós saltant entre les roques o la pluja quan les gotes caigudes acaben el seu trajecte fusionant-se amb el terreny. I així tants altres sons que la natura produeix. No importa que els sorolls siguin més o menys intensos, ni més o menys perllongats. Són manifestacions dels éssers vius i de la pròpia natura.
I jo, quan estic aquí, sóc part d’aquesta natura i m’hi trobo tan integrat que no percebo els sorolls com a tals, sinó només com minúscules guspires del soroll de la vida que esquitxen el mantell del silenci i s’esvaneixen tot seguit convertint-se en silenci. L’efecte que em produeixen és el mateix que tindria una pedra a la que li féssim pessigolles amb una ploma d’au: Cap ni un.
Per això aquests sons no alteren la sensació de pau, de calma, de quietud i de tranquil•litat que m’envaeixen quan em trobo envoltat de natura. Però, per sobre de tot, no alteren la meva percepció de viure immers en el silenci.
Ben al contrari em passa a ciutat. Quan es produeixen els pocs moments d’aparent calma, tranquil•litat, quietud o fins i tot de silenci, no els percebo com a tals moments sinó només com minúscules guspires de silenci que esquitxen el mantell del brogit urbà i s’esvaneixen en el mateix brogit.

Comentaris

  • El silenci imaginat.[Ofensiu]
    Frederic | 25-01-2017

    Relat sensible i preciós de com escoltar el silenci.

  • Mots amb caliu[Ofensiu]
    brins | 22-01-2017 | Valoració: 10

    Un relat preciós, amb riquesa de vocabulari i d'esperit. Sentir el silenci és un privilegi
    que només posseeixen les persones sensibles.

  • És difícil millorar el silenci[Ofensiu]
    Jvila | 21-01-2017

    És difícil millorar el silenci però sembla que el lloc ho ha aconseguit i has sabut explicar-lo.
    Potser tingui la sort de compartir-lo sense espatllar-lo

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

173 Relats

313 Comentaris

140508 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com