gRuNge

Clamo, absort, que tornis, cadència enllà, cap on se’t demana!
Mentre la discòrdia difon missatges obscens i grollers,
Entre rutes desbocades pel desficiós dissentir de cada engruna.

Restauro la pena i condició de l’esclau, que rumia com fugir,
Quan, de sobte, frenètica i farcida de verbs, es difumina imberbe
En la subtilesa i la remor que s’abalança sobre la dòcil ofrena.

De retop em veig amb una ingent quantitat de gent envoltat,
Com quan la fòbia social em cisella el malestar, tot degenerat,
Si no fos pel geni que s’agenolla davant el quòrum descabellat.

És, en principi, una situació que requereix sensibilitat, en el sí
De la hipocresia tremebunda de l’animal social i dissociat,
Que, en no discernir les vicissituds d’un i altre ésser, es corromp.

Estic tripulant una nau en espais remots, de difícil concreció,
Quan totes les direccions són apàtrides i s’escolen, sense rumb,
Vers els confins del zenit i abstemis de tota embriaguesa.

Vaig deambulant per passadissos de rocambolescs indrets,
I, no goso romandre més temps en els confins d’una ment inert,
Captiva de la inoperant i mastodòntica treva de gegants.

És, com us ho diria? Una mil•lèsima part del que us imagineu
Vestir com ho faria algú que encara no neix, i el veig
Marcir flors de ginesta en el seu lloc predilecte, on resideix.

Esquitx de nodrissa, em tens estupefacte davant la nosa de neó
I no goso, tímidament, dur-te la contrària, ans no se’ns regirés
Tot plegat i ens endinséssim en boscos de furibunda frondositat.

M’abelleix resar rosaris, de pura rosa, a les palpentes,
En remissió de la conducta, plena, que em fa rondinar, més
Que no pas arrufar el nas en vistes de la resquícia, com consta.

Cada assortit de carícies naufragades fan de tu un poema daurat
Que xipolleja en els confins de la metafísica més clàssica,
Per no titllar-la d’innovadora i perenne ciència sense retorn.

Imaginar, insubmís de tota pulcra tendència, és allò sublim
Que ambiciona cada centímetre cúbic de la ment, il•lusòria,
Espitregada, insurrecte, desbocada i pertinaç.

He mogut i remogut romanços de diversa índole
Amb la pretensió de reescriure les paraules, peremptòries,
I, no he trobat raó per no posar-m’hi i remoure allò irremovible.

Taxativament! No ofereixo garanties de vagues promeses
A la superba grisor que simula, indefensa, la quietud
Dels astres que s’agombolen en un cel, estelat de píxels.

A la postra, un sempre es pot negar a continuar la massacre
En favor d’un fraternal i autèntic valor humà, com és la pau,
I manifestar el desig de graduar-se a la universitat més paradisíaca.

No em queda res més a expressar que la meva inquietud
Per copsar el rumb de la nau dels meus designis i, de forma
tan conspícua com ambigua, m’acomiado insolent i insultant.