Gris sobre el Montgrí

Una dona nua embolcallada de gris,
gris de cel, gris de núvol, gris de pluja.
Dona de gris a la pell, grisa de cap a peus.
Fosca la panxa, esclarit el pit,
el mugró con un castell.

Diumenge de gris empordanès,
arbres tacats de pluja, fulles i flors dansant al vent.
Petits cristalls estavellant-se a l'aigua verda de l'estany.

La música suau i els meus amors llegint,
atípic diumenge de família; vermut a l'armari,
parasol lligat, molles les escales del pati.

El cel esclata amb geni de criatura
omplint el pati de llum i de soroll,
remor de fulles, de ciment,
d'aigua amb aigua, de pedra i de sorral.

Miro badoca els cercles dins l'aigua,
de petit a gran i desapareixent.
La pell s'ha estremit i el pèl s'enfila,
sota la samarreta, dues torres del castell.