La vida, demà

Inevitablament, moltes vegades ens agrada o atrau allò que s'assembla a nosaltres...

Em recordes tot sovint poemes meus; en aquest, per exemple, no he pogut evitar de compara-lo amb "Endintre al ventre", que potser és força diferent d'estil... però ser a què et refereixes amb l'escalfor, i amb la sensualitat de la panxa.

Tota una declaració, enèrgica i ferma, aquesta:

Després de mi no recordaries
res mes.

Perfecte noia:

En lloc de la panxa
pensaries en el ventre calent
per dintre,
en la vida beguda
als meus pits,
en els petons submergits
als meus llavis.

Després de mi no hi hauria
res més
que no fos el record
de la meva ESCALFOR.

I aquest títol, potser encara augmenta més aquest "retret" que li fas a un "tu", a lagú, amb algú amb qui demà compartiràs aquesta escalfor que descrius. Bé, és només una interpretació...

Et felicito sincerament.

-Filladelvent-

Hauríem de sentir i deixar sentir de tot cor, aquesta esclafor que batega ferèstega, vital i ufanosa dins del nostre cos.
Aquella que s'escola a exterior a traves de la pell, de les mirades, de les carícies...
Qui pot sentir i deixar sentir la màgia de la tebiesa d'aquesta essència que sap omplir d'espurnes de vida, pot veure molt més que el que s'hi reflexa al mirall.
M'agrada la sensació de transmet el poema, sensual i tendre alhora. Molt i molt intens...

P.D. Aprofito per agrair-te el comentari al meu relat "Li van regalar la lluna", i no m'he le he agafat ni molt menys com a negatiu, m'agrada compartir els diferents punts de vista.
Potser no m'he sabut expressar amb claredat la barreja de sentiments que volia transmetre.
Penso que estimar molt i molt, no vol dir malcriar, ni molt menys que els nens sempre acabin sortint-se amb la seva. Per molta estimació que se'ls hi doni, no podem contruir un món a la seva mida, on tot estigui a l'abast de la mà i sempre es tingui la raó, on s'intenti estalviar-les-hi tots els cops.
Ja sé que els límits són abstractes i tots ho intentem fer el millor que podem, però a part de saber escoltar al nen i donar-li tot l'amor possible, no li podem crear un món irreal perquè quan s'enfronti amb la vida el xoc serà brutal. Moltes vegades costa molt més negar-les-hi una cosa que donar-les-hi, dur unes pautes de conducta i uns raonaments que portar sempre la corrent per no discutir.
Tampoc crec que sigui constructiu pel nen ser el centre de l'univers de casa seva, cada persona és important i aprendre això és valorar-se més a un mateix i als demés.
Sé que m'ha sortit una història molt trista, l'he portat potser massa al límit, però la idea clau és que no es pot fer creure que tot és tan fàcil com demanar i tenir, que per ser especial no cal que tot giri al teu voltant, doncs el món real és el menys semblant a tot això i és on hem de viure.
Estimar és donar llibertat per créixer per dins i per fora, deixar prendre decisions i tenir el valor de deixar que aprenguin dels propis errors, preparar-los per saber volar i per deixar que els demés volin.
L'amor és molt difícil de definir, però crec que s'ha de prioritzar en fer que el nen pugui ser independent i que agafi seguretat amb ell mateix, per afrontar totes les situacions de la vida, intentant respectar i comprendre les opinions dels demés. Molt difícil, de ben cert, però aquesta base forta, ferma i continuada és un tresor molt valuós per formar-nos com a persones.
Ningú és culpable de res, ni el pare i la mare per intentar fer les coses com millor es pensaven, ni el nen per haver-se aïllat en un món apart de la resta de gent.
Però aquestes coses passen, encara que directament ningú en tingui la culpa. Educar als fills, crec que és un dels reptes més difícils que hi ha en aquesta vida...

Moltes gràcies, una abraçada i fins la propera!

el record de l'aescalfor
has donat en el clau,
és clar, a de ser per força la panxa