Un preu molt alt

Un relat de: Sílvia Marty i Matas

Matar un escarabat m'ha costat cinc-centes noranta-cinc pessetes i haver de fregar l'escala. No ho he pogut evitar. Ha estat inconscient, absolutament no premeditat, una reacció instantània, tal és la fòbia i el fàstic que tinc a aquests animals que he esclatat l'ampolla sobre el seu cos. O almenys això és el que m'ha semblat.

Avui fa calor, massa calor. Aquest matí m'he decidit finalment a posar-me un top escarransit però rebel i unes faldilles curtes de tela; no m'agrada vestir-me amb tant poca cosa però la calor s'està fent veritablement insuportable. Fa tantíssima calor que no només les cuixes i els pits es decideixen a sortir dels seus amagatalls, també ho fan aquestes bèsties fastigoses. La que m'he trobat avui era negra, grossa, massa grossa, de cos compacte i antenes llarguíssimes. No sé de què els serveixen aquestes antenes com radars si no detecten la meva presència. Per què no corren a amagar-se quan arriba algú sobre dues potes? No diuen que tenen més por ells de nosaltres que nosaltres d'ells? Doncs a la meva escala, no. Serà que l'espècie "escarabat urbà" està curada de tot espant.

Jo venia alegre després d'un parell de cerveses degustades a la terrassa del costat de casa, situació estratègica tant per la proximitat, els para-sols, la simpatia del cambrer del culet ferm i dents blanquíssimes i la vista correcte a l'avinguda on els meus amics passegen els seus nens dins els cotxets. Potser animada per les dues cerveses -no està de més que ho confessi, malgrat que un parell de gerres no m'afecten tant si l'ambient és més ennuvolat i fresc- he tornat a fer parada cent metres després, en direcció a casa, on s'ubica una curiosa bodega en la que es pot comprar cervesa fresca a preu de llauna al supermercat. El dependent, un vell amic, m'ha recomanat una ampolla de Rioja negre que pujarà escandalosament de preu en els propers mesos, no per l'afluència de turistes -com he deduït- sinó perquè enguany la collita de vi ha estat escassa i les caves han venut part de la producció a l'estranger i fins i tot els del centre venen a buscar el raïm del Penedès per barrejar amb el seu -com més o menys m'ha explicat ell- i que no només pujaran els preus sinó que baixarà la qualitat i cal aprofitar aquesta remesa que va pagar a bon preu... He comprat el vi i dues cerveses de llauna fresquíssimes.

El portal se m'ha resistit una mica; amb l'estiu tots els materials es dilaten i fan present la seva essència. La bústia, en canvi, mai em desafia, si de cas ho fan les cartes del banc que, a més, acostumen a provocar-me un cert mal humor. Encara no havia obert el sobre que prometia la possibilitat d'aconseguir un milió de pessetes per gastar en un sol dia, quan l'he vist. Gairebé el trepitjo! No he tingut temps de pensar ni com gastaria cent mil pessetes. Era allà, amb tota la seva carcassa fosca, descansant al sisè graó, les seves antenes en moviment. Però ell no es movia. El meu cos l'ha imitat sense el meu permís i s'ha tornat rígid, quietíssim, els ulls esbatanats i el cor a la gola. Almenys feia deu mesos que no ens trobàvem, però encara que els esperi cada estiu, el primer contacte sempre és frepant. Aquesta vegada, però, alguna cosa ha fallat. Normalment les meves cames es tornen columnes de tant rígides, el meu cervell cerca desesperadament una ruta alternativa que no existeix dins aquesta escala, fins que tota jo, pensament i músculs, em resigno a desplaçar el peu per sobre la bèstia fastigosa i, sense mirar gaire, situar-la dos graons per sobre i disposar-me a córrer fins al proper replà, resant per no trobar-ne un altre.

No ha passat res d'això.

Era allà, negre, gros, quiet, desafiant i movent les antenes en cercle. Jo m'he tornat tant rígida i quieta com ell, la sang pujant-me al cap, injectant els ulls, la mà de glaç, al costat del cos primer, després dins la bossa i ràpid contra el cos petit, negre i rígid. No he vist mai la sang d'un escarabat però no ha de ser diferent de la d'un mosquit, excepte que n'hi haurà més. Segurament la seva sang s'haurà barrejat amb el vi, també roig.

Ho he fet. He esclatat una ampolla de vi recomanat sobre la closca d'un escarabat. Per sort, la violència del xoc del vidre contra el graó m'ha impedit sentir el soroll que fa un escarabat quan es tritura, l'orella no n'ha captat el soroll, el cos no ha pogut intuir-ne el tacte, ben al contrari del que hauria succeït si enlloc d'atacar-lo amb l'ampolla el trepitjo amb la sandàlia. No m'ho vull ni imaginar!

No he trobat el seu cos; haurà passat com amb la sang, estaria entre el líquid o sota un vidre. Si l'hagués assassinat amb una ampolla de vodka hauria vist la sang i el cadàver, però jo no bec vodka. Potser amb una Xibeca...
Tot d'una, una pregunta m'ha assetjat: anava primer a comprar una altra ampolla de vi o pujava fins al cinquè a peu -com tota finca vella de barri vell, no tenim ascensor- a fer-me amb la galleda de fregar? Creuant els dits per tal que no arribés cap veí, he sortit de nou al carrer. M'afanyaria i estaria fregant l'escala en menys que canta un gall. Caminava a pas de marxa atlètica, però sense moure tant el cul, i he frenat en sec davant la persiana. Es podia interpretar que la bodega estava tancada; només el fet que no arribés del tot a terra m'ha animat a cridar "Cesc!". Ell m'ha obert i ha clavat els ulls sobre el meu pit: la samarreta estava esquitxada de vi. He entès que li havia de donar una explicació. "He matat un escarabat amb l'ampolla", he admès. Ell ha endevinat que en volia una altra i sense esperar que li demanés m'ha desanimat: "He venut l'última caixa al noi que esperava darrera teu; amb el que t'he explicat l'he convençut. Ho sento". No podia tornar a casa sense vi, ja havia fet salivera imaginant-me amb una copa a les mans i un plat de lasanya al davant, així que m'he gastat mil peles més per endur-me un criança recomanat.

Em dec haver entretingut més del que em pensava perquè m'he trobat la presidenta de l'escala estudiant la desfeta del primer replà. Per la meva cara deu haver entès que jo n'era la culpable. Li he explicat la situació i li he promès que ho resolia en un minut, però la meva bona voluntat no ha estat suficient per desfer-li l'arruga que duia dibuixada al front. Ella no deixava de mirar la bossa on jo guardava l'altra ampolla i les dues llaunes de cervesa. La dona m'ha fet saber que sortia a comprar el pa i m'ha recordat el mestre d'escola que renya els alumnes després d'una malifeta: "Quan torni ho vull tot net", només li ha faltat dir. I jo, com l'alumne renyat, he pujat els graons de dos en dos, amb el cor a la gola i el desig d'arreglar aquell guirigall com més aviat millor. Al tercer pis he recordat la dita ‘Vesteix-me poc a poc que tinc pressa', doncs per voler córrer he ensopegat amb una catifa de les que dóna la benvinguda i en la caiguda s'ha trencat l'altra ampolla, el criança recomanat. Mentre recollia els trossets de vidre més grans, m'ha envaït una sobtada tristesa: no m'importava fregar dos trams de l'escala, la fregaria sencera si calia, però ja no podia aconseguir una altra ampolla de vi; m'hauria de conformar amb la cervesa, que després de tantes vicissituds ja no estaria fresca.

Amb pas més apàtic que serè he entrat a casa. El rellotge de paret m'ha indicat que començava a escolar-se el temps i he cregut que no vindria d'un minut la neteja: era més urgent estendre la samarreta que volia posar-me per la cita del capvespre. He obert la porta del tambor de la rentadora i... tota l'aigua ha sortit de mare. M'havia oblidat que al matí havia activat la funció "antiarrugues". No sé com seran les rentadores dels veïns però la meva ni centrifuga ni buida l'aigua quan actives aquesta tecla. Com que havia d'agafar la galleda igualment, primer he fregat l'aigua de la rentadora i he escorregut i estès la samarreta sol·licitada.

Sense córrer, m'he dirigit als escampalls de vi i vidre i, com que les desgràcies mai venen soles, m'he tornat a trobar la presidenta. Potser no hauria d'haver dit res perquè explicar "Volia espavilar-me i he caigut i a casa se m'ha inundat el rentador, que és ben sabuda la llei de Murphy, sí, aquella que diu que la torrada sempre cau del cantó sucat" ha estat pitjor que callar. I la presidenta que entra a casa seva sense articular paraula -no calia, era evident que pensava que o bé estava beguda o sóc un desastre- i jo netejo i torno a casa, respiro fons unes quatre vegades i decideixo dutxar-me per recuperar la serenitat. Decideixo també que aprofitaré el temps i mentre faig una dutxa ràpida pot escalfar-se la lasanya. Ja no tinc gana, o és que no em ve de gust aquesta lasanya sense el vi perdut. He disposat el dinar -plat únic, fa massa mandra fer una amanida- dins una paella, a foc baix; he posat música -una mica de blues per recuperar la pau- i m'he despullat al bany. Encara no havia ficat els peus dins la banyera que he sentit la característica olor de menjar socarrimat. A partir d'aquí, des que els meus narius han flairat l'oli cremat, tot ha passat a ritme vertiginós: despullada, he entrat a la cuina a temps de veure com una flamarada que naixia a la paella s'enfilava per la cortina de sobre la pica. Dec haver estat quieta tres segons, just el temps per preguntar-me com es podia tenir tanta mala sort en un sol dia -la cortina era un regal de la meva àvia; ella li havia brodat pacientment la punta-, esbandir aquest pensament i decidir organitzar-me. Havia de vestir-me, agafar la bossa, assegurar-me que hi hagués les targetes de crèdit i el mòbil, cercar la documentació del pis i el rebut de l'assegurança. Si provava de sufocar les flames, acabaria provocant un incendi més gran, vista l'acumulació de desgràcies que carregava aquell matí.

Algun veí haurà avisat els bombers, l'he sentit com cridava "foc!"

Com deu ésser habitual en circumstàncies similars, l'afectat o afectada -jo- no recorda el telèfon. Ha de ser un d'aquells números fàcils, el 010 no, el 061 tampoc, quin era?, fa quatre dies vaig
sentir un anunci... o era el número d'urgències sanitàries?

Tots els veïns del bloc on visc han baixat al carrer, potser moguts per la por que no explotés una bombona de butà -el diari va carregat de notícies que alarmen la població-. No sé quina cara posava la presidenta perquè no he gosat ni mirar-la, però de reüll he vist el seu dit acusador. Un bomber guapíssim se m'ha acostat -jo resava perquè em convidés a sopar amb l'excusa de tranquil.litzar-me i m'arreglés el dia, però jo ja havia quedat per sopar. A més, no m'ha convidat- i m'ha demanat com havia començat el foc. He contestat nerviosa: "Tot ha començat quan he matat un escarabat..." Ell m'ha mirat com si fos sospitosa d'assassinat. "I què? Has decidit calar-li foc per incinerar-lo?" M'ha engegat un discurs sobre la seguretat a la llar i altres conceptes dels que jo només he copsat els mots "demanda" i "imprudència temerària". Ell encara parlava -millor dit, em marejava- quan he agafat el mòbil i em disposava a trucar els asseguradors. Havia de repassar el rebut per trobar el número de telèfon i el de la pòlissa. Ha estat així com m'he adonat que l'assegurança de la meva llar havia caducat feia un mes i tres dies. El meu cos s'ha tornat de pedra, els ulls esbatanats mirant el paper, el cor a la gola...

Comentaris

  • M'ha agradat![Ofensiu]
    plaerdemavida | 23-04-2005 | Valoració: 8

    Només espero que el teu relat no estigui basat en fets reals