Carta a J.C.

Senyor, fa dies que provo d'escriure-li aquesta carta i em trobo que no sé quin tractament donar-li. Havia començat escrivint "Estimat J.C.", però em va semblar massa informal. Si començava directament dient "J.C., t'escric per explicar-te que..." semblaria un abús de confiança per part meva. Malgrat tant temps de relació, tantíssimes converses en privat, tants delits, tants moments de dubtes i també, per què no dir-ho, d'amargor... Després de tants consells savis per part vostra, tanta paciència, tant amor, fins i tot després de la insistència amb què la mare ha lluitat perquè jo em decantés pels seus favors, em trobo que el més dur d'aquest moment en què vull acomiadar-me de vós és encertar en quina persona dirigir-me. Provaré de fer-ho de la manera més respectuosa possible, però sincerament, sense embuts però amb delicadesa, fent honor al to amigable i al tracte de respecte que sempre m'heu dispensat.
Senyor, vaig saber de vós pels meus pares, doncs a casa meva sempre es va parlar de la seva família com un model a seguir. La vostra mare va lluitar contra les adversitats de l'època, desafiant totes les lleis dels homes, acceptant només el camí de les seves creences encara que fossin contràries a la societat. El vostre pare va treballar nit i dia i va protegir la seva família de tots aquells qui volien lapidar-la, que eren molts. I tot ho va fer per amor. Tot això m'ho recordava la meva mare enmig d'alguns moments dels que el meu pare anomenava "atacs de misticisme". Em va encomanar tant aviat el seu fervor que de molt petita vaig sostreure d'amagat de la meva tieta una fotografia vostra (la tia Lourdes, només set anys més gran que jo, orfe de pare, era també admiradora vostra).
La meva mare va insistir fins a fer-se pesada, així que un dia el meu pare li va replicar "Si tant l'adores, per què no te'n vas tu a viure amb ell, enlloc de la nena?!" Ella era una d'aquelles persones que quan entrebancaven amb una fixació no podien abandonar-la fins que es feia realitat. Va començar a preparar-me el dot amb una discreció que mai hauria sospitat en una persona xafardera com ella, però el que no sabia és que també era maquiavèl·lica. En menys d'un any el meu aixovar es composava de dos jocs complets de llit, un de cotó i un de fil, amb les meves inicials brodades, mitja dotzena de tovalloles de diferents mides, també personalitzades, la meitat d'elles rematades amb puntes de ganxet, un joc de tocador i unes cortines amb dibuixos de flors i les meves inicials (quina fixació amb aquelles dues lletres!) retallades i resseguides amb finíssimes puntades de fil blanc. No em puc queixar: tot allò feia prou goig, sobretot quan la mare ho parava damunt la taula, tot desplegat, per lluir-ho davant meu i les seves amistats. Però mentre ella brodava, puntada a puntada, teixia una tènue malla a mode de teranyina que m'atraparia en el seu pla.
Em vaig enamorar progressivament de vós amb una barreja de fascinació i resignació. El meu futur s'encaminava a un matrimoni de conveniència que jo acceptava cada vegada amb més fe, amb més seguretat. Aquesta mena de matrimoni no tenia res de dolent i vós tampoc, em justificava, ans al contrari, una relació a la que jo em lliurava amb total dependència havia de ser un sacrifici que em fes guanyar tots els perdons i totes les gràcies. Només em calia l'aprovació de la seva gran família per entrar a formar-ne a part, i jo tenia la certesa que la meva mare se n'ocuparia, tal i com va demostrar-me ben aviat.
Va arribar el Gran Dia, i amb ell l'Èxtasi. Suposo que això és el que succeeix quan una persona es passa temps desitjant intensament un moment, una paraula, un fet determinat. Però després del Primer Èxtasi no hi va haver mai res més que se li pogués comparar, ni de lluny. Jo em preguntava si m'havíeu oblidat. Trametia els meus dubtes a la família i ells em responien que jo estava sempre en el vostre cor. "A partir d'aquell moment ell serà eternament en tu. Ja dus la seva llavor, que creixerà dins teu com els fruits creixen als arbres i esclatarà com les magranes quan arriben a la seva esplendor", deien.
Més o menys convençuda, passava els dies dedicada a vós o, millor dit, a cultivar la meva admiració cap a vós, havent-me d'acontentar amb no tenir-vos més que dins el meu cor. Vaig haver d'aprendre, a despit meu, a compartir-vos amb la resta de la família i a obeir els desitjos de la Superiora, tal i com anomenàvem a la mestressa de casa vostra, que no se us treia de la boca ni un instant. El vostre nom era als nostres llavis abans de menjar, mentre menjàvem callàvem i després de menjar tornàvem a referir-nos a vós i al vostre amor.
Quan vaig descobrir que tota aquella història de la llavor que és com una magrana quan esclata només era una mentida piadosa (una metàfora, ho va anomenar la Superiora, rondinant "A veure si aquesta se'ns creu la Verge Maria!") vaig sentir el desconcert més gran de tota la meva vida. Ningú m'havia explicat el fet de la concepció més enllà de les creences religioses. Com podia imaginar-me que calia un contacte físic intimíssim? El meu èxtasi espiritual, que no havia estat res més que la satisfacció d'haver aconseguit el que creia voler, no tenia res a veure amb l'èxtasi del que m'havia parlat una amiga quan érem adolescents.
La meva mare, una vegada més, va provar de convèncer-me que el nostre amor era gairebé perfecte, que perduraria per sobre del bé i del mal. Però no ho he pogut superar. Alguna cosa es va trencar en mi, debilitant el meu amor, quan vaig entendre que no només havia d'acceptar la vostra llunyania sinó que hi havia quinze noietes més sospirant pel mateix amor, i que vós estàveu per mi tant o tant poc com per les altres. I fa uns dies, un dimoni vestit de sant em va despertar recordant-me que no podia seguir sense prendre les meves pròpies decisions. Havia anat a cegues fins aquell moment i n'estava tipa d'actuar pel que em deien els altres, per complaure els altres. Vaig sentir una necessitat estranya, com aquelles inquietuds que tenia d'adolescent i que no sabia satisfer, malgrat que em toqués els mugrons incansablement abans de dormir-me (i acabava dormint-me per cansament).
Les inquietuds moririen als meus pulmons i em farien emmalaltir, em deia el sant. No podia oblidar que més enllà existia un món de llum, tant de dia com de nit. I vaig començar a plantejar-me què passaria si descobrís la nit i el seu caliu, el dia i la seva llum, el blau del mar que mai he vist i el vermell de les passions que no he viscut. I vaig penjar l'hàbit i vaig sortir corrents del convent només perquè el sant amb cua de dimoni em va citar aquella frase que sembla que a fora tothom coneix: "Les dones bones van al cel, les dolentes a tot arreu".