Gràcies, Vida

els noguers també ho són
no sé què fan, pens que han nedat amb el temporal de llevant,
el dissabte van aguantar neu i ara s'haurien de despertar
ja els parlaré de la teva obra i la vida recomençarà
n'acabo d'editar un
gràcies per les teves paraules

Després de comentar-te, durant el matí d'ahir, un poema melangiós i d'impregnar-me d'ell fins a transmetre't la sensació de pèrdua que jo vivia en aquell moment... penso que estic en deute.

Perquè els teus poemes no sempre es mouen i es gronxen per l'ampli escenari del plor i el desencís. També en tens, i més d'un, com aquest: carregat d'il·lusió de vida, de força, d'energia.

I així com ahir et vaig transmetre un sentiment de desempar, avui voldria passar-te l'alegria que m'inunda el cor i agrair-te aquest poema.

Gràcies, Vida.

Gràcies, Brideshead.

LLIBRE

"no podem triar el temps que ens ha tocat viure, però sí què fem del temps que se'ns ha donat" deia el gàndalf al frodo... així doncs, gaudim del do de la vida i fem que la nostra explosió vital contamini tots els horitzons del nostra entorn contagiant l'esperança del teu poema als racons més foscos del nostre món.

gràcies a tu!

Ploro. Aquest poema està fet per llegir-lo amb llàgrimes de vida rostre avall. Has fet un preciós homenatge a la vida, a l'existència.

T'has preguntat mai què seria de la vida si no hi fossis tu? I què seria d'RC si no hi fossis tu? I què seria de tanta gent i de tantes coses si no hi fossis tu?

Ets una persona meravellosa. Se t'entreveu tan sensible, tan tendre, tan... tan poeta...

La vida t'hauria de donar les gràcies a tu, per haver triat viure.

Amb un barret em quedo curta.


Salz.

He llegit uns versos que agraïen la vida, i rere cada paraula he intuït la persona que els escrivia.

He cantat estrofes que clamaven amb energia que cada instant, que cada moment, que cada detall esdevingués únic, irrepetible.

He sotjat entre línies un ventall d'emocions on el passat prenia força per convertir-se en present segur, i arribar al futur amb il·lusió.

He vist el desencís d'aquelles etapes que ens fan morir i perdre el nord, però també la convicció d'un somriure sincer per enfrontar-se al demà.

He observat les lletres i els mots, i he provat de comprendre l'essència del seu secret.

Potser, malgrat tot, no l'he arribat a captar. Però voldria unir la meva veu per cridar, també, ben fort: Gràcies, Vida

Petons,

LLIBRE

Després de lleguir-lo , he sentit que tenia un somriure a la cara; és tan bonic; és pur, sincer, senzill, profunditzes en el que hauria de ser la vida , és a dir, en aprofitar més les coses petites, com l' amor , l' amistat , la natura i no perdre el temps en el materialisme . Ara m' ha vingut a la ment una cançó de la Violeta Parra que es diu exactament igual i penso que la vida ens dóna constantment regals , com adornar -nos dels tresors que ens envolten.
Enhorabona!!!

Hola Rosa (brideshead). Doncs no, ves per on no em dic Joan, sinó Santi. De la mateixa manera que tu vas fer llegint poemes meus de fa uns mesos, he decidit girar el full del calendari i llegir-me un de teu publicat el març.

M'agrada la senzillesa amb la que expliques les coses que hom sent de tant en tant. I és que sí, la vida és feta de colors de tota mena, i allò que era roig pel matí per la tarda es pot veure ataronjat. Hi han estones per sentir-se trist, però hi han altres on la vitalitat ens embriaga i tenim ganes d'agraïr a tothom la seva abnegada fidelitat i amabilitat. M'agrada llegir-te perquè -com suposo que molts- em puc veure reflexat en algun dels teus versos. Gaudeixo de veres i m'agrada veure aquesta evolució personal que pren forma en els teus poemes.

Com tu, a mi em passa el mateix, és sempre agraït rebre comentaris dels altres i no es pot negar que és un alicient més. Es veu però que encara no tinc una audiència ferotge (no rebo més de 3 comentaris per poema) però tant m'és si almenys tinc comentaristes tan sensibles, interessants i fidels com tu.

T'avanço també un poema que es publicarà d'aquí a ben poquet sobre un agraïment que vull fer als meus amics. És una mica això que tu també has posat en algun moment del poema, un crit d'alegria i de goig, unes ganes de compartir amb els altres.

Bé, et deixo, fins aviat.
Un petó.

Grünewald (Santi, si ho prefereixes)

llibre_

Què puc dir?... em sembla que ja ho has dit tot!... la vida és ‘patir, desesperar, però també, sentir, estimar'... i podríem allarga la llista indefinidament, la vida és tot... i pel meu parer, per damunt de tot la vida és compartir.
Has descrit molt bé molts dels estats d'ànims que podem viure, el que he vist és que hi ha moltes llàgrimes i molts plors... això sí, per sort la majoria d'alegria i felicitat... llàgrimes dolces que reflecteixen la felicitat de viure, llàgrimes que costen de sortir però agraïdes!
com sempre, destacaré el que més m'ha agradat:
"Em fa plorar la generositat,
la senzillesa,
tot el que és lluny
d'aquells castells de naips
construïts amb enganys."
‘la senzillesa'... crec que no podries haver escollit una millor paraula, no fan falta grans fets ni paraules, simplement senzillesa... i també trobo molt ben utilitzat això de ‘castells de naips' per la seva fragilitat...
m'agrada, un llenguatge molt directe, sense donar voltes a les coses, ‘m'agrada això... no m'agrada allò...', clar i català!
Per acabar, l'últim paràgraf m'ha despistat una mica, no l'acabo d'entendre... tenia molt clar que parlaves de la ‘vida' en general, però en aquest últims versos sembla que et refereixis a ‘vida' com a una persona concreta, però llavors no em quadra tota la resta del poema, suposo que el que m'ha fet dubtar és l'últim vers ‘si no m'haguessis triat?', i llavors jo em pregunto: és la vida que ens tria a nosaltres, o nosaltres triem la vida que volem??

un petó,
Jordi.

Com sempre, el teu estil personal em colpeja l'ànima. Obsequies una vegada més amb emocions, sentiments allò que et fa viure. És una història de bell calibre, amb passió. Una manera d'agrair realment bonica, mmm, gràcies brideshead per ensenyar-nos a ser més humils.

Un petó, te'l mereixes!

Okkidoki! Okki, Doki!
Cap Verd, No Estrès!!

He trobat una evolució important en el contingut del poema. Aquest és més generós, més optimista, si tot és cert, me n'alegro molt. A canvi, com a poema en si, no m'ha agradat tant. Diria que els sentiments flueixen més lliures quan són tristos i van acompanyats de llàgrimes. Però això no importa. El que importa és la vida, com tu dius.
Maca Rosa, et volia llegir tota l'obra i me n'he sortir. Un petó molt gran. Tinc moltes ganes de coneixer-te.
Glòria

preciós, noia! Molt planer i senzill, però d'una profunditat emocional increïble. Clar que sí: ens hem d'agafar a la vida!

Una abraçada!

cal aprendre a estimar-la i a viure-la com un do que no tothom pot tenir... pensar en les víctimes que moren cada dia i sentir-se feliç per estar aquí, al món... i poder gaudir d'aquestes meravelles que ens ofereix...
jo sovint m'oblido de l'essència que transmets en aquest poema, i m'enfonso... i la odio.. pensant que res ré solució.... però després penso... : anna, què fas?! si no hi ha res més bonic que viure....
aiix!! gràcies per les teves paraules!!! seguiré llegint-te en aquest últim dia de la teva setmana!
petons,
aNNNa

i donar-li les gràcies pel bo ("estimar") i pel dolent ("desesperar") que ens ofereix, perquè tot plegat és el que ens fa "viure" i fer-nos sentir que SOM.

Felicitats per tant bell poema.

Molts petons.

Sobre tot la vida s'ha de valorar, es veritat la vida es tot aixó, hi ha d'haver de tot, per apreciar el que tenim.
T'envio un petó dolç i tendre i una abraçada que t'acaroni l'ànima.

m'agrada molt l'optimisme que desprén aquest poema, les ganes de viure i de disfrutar de la vida.

Formalment, em sembla que està molt ben escrit, l'únic que no m'hi agradava és això del castell de naips, que no sona gaire bé ni crec que sigui massa normatiu.

Doncs això, gràcies per transmetre tanta vitalitat!

Hola brideshead:
Es un relat meravellós, m'agradat molt la teva manera de donar las gràcies a la vida.
Ja vegades que no la valorem prou i es perdem moltes coses boniques. Tant de bó tots pensesin aixó, perqué s'ha estalviarien molts disgustos per part de gent imprudent.
Una abraçada.

Totalment d'acord amb tu, cada dia me'n adono que fins i tot els moments tristos i desesperats, em deixen veure de nou la llum del sol. He descoberts persones maravelloses, que m'han donat un cop de mà i m'han fet creure en el que sóc, gaudeixo dels petits instants i se m'escapen els somriures cada vegada més facilment. També he après que plorar no és tan dolent i que no passa res.
Que les il·lusions tenen el risc de desil·lusionar-se, però demà ho veig d'un altre color. I si, en resum estic molt contenta de viure i em sento afortunada de que m'hagi triat.
Com pots veure, em sento molt identificada amb aquest poema i com jo crec que la major part de gent que creu en creixer per dins cada dia una mica més...
Té un missatge preciós i clar i un ritme molt encertat que li dóna musicalitat.
Moltes felicitats i un petó molt gran!

aquesta barreja de sentiments i pensaments i plors i rialles... aquesta creixença eterna on mai acabes de perfeccionar la maduresa total. on sempre aprens i mai ho saps tot, on l´experiència és el triomf dels fracassos, dels èxits no s´aprèn tant... la vida, aquesta barreja d´instants tant diferents, de vegades oposats, de mots nats i morts, de plaers que duren poc, d´esperes que desesperen, de somriures de vegades forçats en aparences obligades... de llàgrimes ofegades en coixins invisibles, de parets sense sentiments que omplim de records presos amb xinxetes brillants... malgrat tot... és tan bonic VIURE!!!!
fantàstic poema, amiga... desgranes poc a poc i amb mà de seda la biografia de la pròpia vida que és diferent a cadascú, irrepetible...
un petó i una abraçada!

que li donen les gràcies a la Vida de cada insntant que ens permet. Tant de les alegries com del desencisos. Tot és Vida, com dius per creixer, per èsser més nosaltres mateixos de cada dia. M'ha encantat la musicalitat dels teus mots, que sent que transcrius uns sentiments universals.
Gràcies per aquest poema .
Et seguiré llegint , ja que crec que aquesta semana et toca el Coment.
Una forta aferrada pel coll.
Josep-Keops

si, viure és sentir i estimar, tot i que per desgràcia, també és patir i desesperar.
Però viure ho és tot. Encara que de vegades voldríem desaparéixer del mapa i borrar el nostre rastre, viure és tot el que tenim.
Sentir és tot el que podem fer. I estimar és tot el que podem donar.

Per tant, sent, estima i sobretot: VIU!

Gràcies vida.