Gelos d'una dona rossa?

Si vols pots ocupar tu el paper? Bé, en realitat la relació va acabar amb prou confusió com per a no saber amb certesa, si jo podia ocupar o no, aquell lloc. Bé, a la meva ment ha estat així. No ho vull saber, tot i que hi ha una certa evidència que em diu que ell ja no volia estar amb mi, així m'ho havia dit molts cops, així havia dosificat les nostres trobades només a un dinar d'una hora on ell volia i com ell volia. Així, de confusió no n'havia cap, però el meu desig ferm i feixista com les seves imposicions a no tornar-lo a veure em feia sentir l'estranya il·lusió que tenia alguna mena de control i poder sobre la situació i això em feia sentir forta, decidida. Era una mentida. Només s'havia posat cada cosa al seu calaix, res més. I els meus records i inventives eren només al meu cervell, tot i que la il·lusió m'hi fes pensar, de tant en tant, per a fer gran l'ego que no era així.
Aquell petit poder també es basava en la minsa necessitat que deia que tenia de saludar-me, així m'ho havia demostrat algun cop, la maleïda educació, o la maleïda territorialitat, fins i tot això li havia privat. Havia eliminat fins a la darrera oportunitat de comunicació. Com quan t'emprenyes amb la germana i li treus tot, fins la darrera engruna de pa. No vols que toqui res teu.
I en canvi saps que en certa forma ja t'ha tocat tant com ha volgut i que en el fons aviat la seva maduresa li farà veure que la teva negació només és el teu darrer miserable poder. Penses que no ho veu, fas imaginació que lluita per algun contacte amb tu i és fals.
En el fons no t'importa si tots aquests tripijocs són més o menys certs per a uns o per a altres. Només necessites ocupar com sigui aquell tros de cervell que se t'ha quedat gris, com sigui, amb mentides, imaginacions, somnis. Ocupar-lo fins que es mori. Li vols donar poder i el vols veure morir entre poder. Així vols que tots dos moriu i potser no ho veuràs.