Fullaraca

Fa uns dies la tramuntana va arribar també aquí, a Girona. No és habitual que aquest vent que bufa amb força a l'Empordà es passegi amb arrogància per tots els racons de la ciutat. Quan això succeeix a l'hivern i arribes a un carrer que dona al nord, sents una bufetada gelada que t'estremeix, t'arronses dins la roba posant les mans a les butxaques i desitges amb delit irrefrenable la tornada al caliu de la llar. De moment però, aquest vent eixut que et vigoritza i revitalitza s'ha trobat aquest dies amb la tardor més esplendent. Les fulles caigudes dels arbres, recaragolades, seques i rebregades s'arrosseguen aquest dies per les avingudes cada vegada que passa algun cotxe. Empeses per l'aire, fugen carrer avall i el fregadís amb l'asfalt provoca una remor que s'imposa sobre el brogit quotidià de la ciutat. Quan para el vent o no hi ha trànsit, tot aquest detritus vegetal s'amuntega en congestes ocràcies.
En el Parc Central la carícia del sol en aquest dies tan curts s'agraeix, sobre tot en els diumenges, en que la ciutat recobra el bon sentit i oblida per unes hores aquest anar i venir sense arribar enlloc en que hem convertit les nostres vides. En els parterres sembrats de gespa les fulles caigudes puntegen de daurat el verd brillant. Els arbres s'esmercen a lluir el seu fullam en el joc capriciós dels contrastos. Encara els hi queden alguns dies per trobar-se despullats, brandant les branques nues al cel, com dits implorant l'escalfor del sol. Avui encara puc observar algunes fulles verdes, escasses, en mig del groc desmaiat imperant.
En el passeig principal l'arbreda ofereix al visitant un espectacle multicolor. Els verds, els ocres, els ataronjats, els vermells, els morats, els marrons torrats s'imposen en el panorama tardoral. El terra és una catifa de matisos cromàtics. Alguna fulla aguanta estoica però oscil·lant la darrera embranzida de l'aire que pot acabar accelerant la seva caiguda. No circulen massa cotxes en aquest matí de fals hivern i els pocs passejants que cerquen l'escalf del sol declinant no et distreuen d'aquesta inequívoca metàfora del pas del temps. Només gaudim de la vida quan ens parem, quan observem, quan som conscients per uns pocs moments de l'etern cicle de la natura que es renova cada any en aquesta mena de pluja vegetal, en aquesta impressionant exhibició de colors que precedeix la monòtona grisor de l'hivern.