Ficció III

Ja no em dius m'agrades i jo que encara penso el mateix, ho sé. Algún aventatge han de tenir els 40...
I no vull que passi però m'intriga com serà el comiat. Triaràs el camí més fàcil?
De totes les etiquetes la de covard es l'ultima que et voldria posar.
Jo et preferiria a casa, asseguts al llit, per exemple. Tu intentes començar dient el meu nom i jo que se el que vols dir-me, t'ho estalvio.
-No diguis rés. T'agraeixo de tot cor l'esforç. I tots els moments.
No tinguis por. No em pots destrossar, la vida ja ho va fer un cop i tu, malgrat tot, no tens tanta força. Però si em pots ferir i si em pots fer mal. I no cal.
Per això vull un comiat com el de la cançò, que el dia sigui net i clar, que no es trenqui l'harmonia, que tinguem sort.
I no et molestis si ploro, que hi ha moltes de llàgrimes.
Llàgrimes perquè t'enyoraré, perquè encara tinc un munt de coses per donar-te, per dir-te, preguntar-te, sentir. Perquè no se com dir-te com ha estat d'especial compartir els instants, les converses, el llit.
I també les llàgrimes perquè m'has decebut, m'has enganyat, m'has dit mentides. I has oblidat coses importants. I has permès que perdí l'emoció. I perquè eres conscient de cada ferida i no has fet res per evitar-les.
Puc plorar per tot això un temps nomès.
I de seguida un somriure. Una etapa més, un somni més, un bell record més.
I ara una nova il.lusió, tornar a aixecar-se amb el cor net, polit, despert, atent i preparat per rebre de nou.
Ja veus que pots fer-ho. Estic preparada.