Hi va haver un temps en que vaig capturar les seves ànimes. (Èxit / Fracàs)

Hi va haver un temps en que vaig capturar les seves ànimes. Durant un període feliç de la meva vida vaig ser considerat el millor retratista de la ciutat i la meva fama va estar a punt de traspassar les fronteres d'aquesta metròpoli desagraïda. La gent feia cua per a que els retratés i em vaig fer un fart d'exposar la meva obra a galeries on la concurrència exclamava que jo havia estat prou hàbil per plasmar l'essència dels meus models a la tela. Com si es tractés del temor atàvic de certes tribus davant la fotografia.

Però tot això va durar molt poc. Fins que aquella estudiant de psicologia es va creuar en el meu camí. Pretenent fer la tesi sobre les meves pintures em va seduir i em va arrabassar el meu secret, potser ja l'intuïa quan es va apropar interessadament a mi. Mai he estat més que un pintor mediocre, però sempre he sigut capaç de llegir la personalitat de la gent en les seves expressions, gestos, el llenguatge no verbal. I després de poques setmanes de coneixença no em costava gaire traslladar-la amb resultats espectaculars. Els clients s'estranyaven de que no prengués cap mena d'apunt de les seves faccions i em limités a observar-los en la seva vida quotidiana, així com que em negués a retratar nens o adolescents, subjectes que no tenen el caràcter format.

Un cop ella va publicar la seva tesi es va acabar tot. Es va comprar un divan i es dedica a passar consulta a expenses de l'èxit que em va manllevar al desentrellar el meu misteri. Ara ningú no em recorda i malvisc fent retrats patètics a La Rambla, a turistes dels que no en puc treure cap suc, a part de poques monedes, en vint minuts de convivència.