Formigues

Un relat de: eumolp
Des d’aquí dalt se us veu tan petits que allò de les formigues deu ser veritat. Homes-formiga. Dones-formiga. Nens-formiga. Només em caldria el dit gros i una mica de voluntat per anar-vos esclafant, d’un a un o en colla, que en qüestió d’exterminació, tot és posar-s’hi i decidir que no ve d’un pam. I a més amb l’avantatge que com que es tracta d’insectes, no hi ha res a témer. Mentre no travessis la frontera dels vertebrats superiors pots anar força tranquil. I cas que t’arrisquis en el terreny llefiscós dels primats, vigila que no t’enfanguis amb col•lectius connotats per algun episodi històric de racisme o genocidi o de conservacionisme eixelebrat. En fi, que mentre que no surtis del terreny dels artròpodes antenats amb respiració traqueal i amb sis potes pots anar imaginant grans liquidacions. Cosa que em conforta. Deu ser perquè el que a mi em dóna una certa tranquil•litat és imaginar que puc esbandir aquesta mena d’univers que m’ha tocat de suportar de tota la púrria que l’enllorda.

Les úniques nits que dormo d’una tirada són les que somio que avanço per un erm sembrat d’ossos que cruixen i s’estellen sota els meus peus. El somni comença bé, sé on vaig i els ossos no m’entrebanquen, però de mica en mica tot s’embolica i els camins s’allargassen en revolts inesperats que em van dient que mai no arribaré on vull anar. No em desperto, camino, camino, camino, i cada vegada el tou dels ossos que trituro em fa més difícil avançar. I em pren l’angoixa de saber que no arribaré a temps, per més que maldi per córrer. Però el somni és com de goma i la nit és flonja i s’allargassa sense que jo hi pugui fer res. Em desperto tot suat, fet un manyoc de nervis. Tremolo un instant, però així que prenc consciència de la vigília em reconforta refer instant a instant el paisatge que acabo de deixar i voldria retornar-hi per acabar d’esmicolar cranis, tíbies i costelles, que alguna cosa obscura i antiga em diu a cau d’orella que són el meu origen i la meva destinació.

Fa nits, però, que les hores són llises, sense son i sense somnis. Compto el tic-tac dels rellotges i les batallades del campanar que no perdona i acompanya la lentitud del temps que se m’arrapa al cervell i no em deixa respirar.

No sé si he arribat al final. Potser sí. Si no hagués esmicolat tots els miralls, ara podria interrogar-me en el silenci de les hores petites i llegir en el fons dels ulls una resposta a aquesta mena d’interrogant que no sé si vol resposta o repòs.

Tant se val. L’avantatge de viure a l’onzè pis és que et pots permetre la perspectiva exacta del que et pot oferir un vol en caiguda lliure. I té, mira, aquí vénen dues formiguetes que semblen felices. Mare i filla, potser. Riuen. No perquè siguin felices, ho fan per ofendre. Per provocar. Ho sé de cert, no en tinc cap dubte.

Allà vaig. Amb una mica de sort farem diana.

Comentaris

  • Somiant amb formigues...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 20-08-2020 | Valoració: 10

    Genialment fantàstic aquest relat. Doncs vinvint a l'onzé pis, ja pots fer-li fantasia a les formigues... perquè les veuràs molt petites...
    Molt bo i molt original, Eumolp.

    Salut i cuida't

  • Per provocar[Ofensiu]
    SrGarcia | 26-03-2019

    Un relat angoixant; una ment una mica tèrbola.

l´Autor

Foto de perfil de eumolp

eumolp

59 Relats

79 Comentaris

47526 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
jonais@gmail.com
...i si t'empeny la tafaneria (altrament dita sana curiositat): eumolp.blogspot.com