Fer-te paraula

Vull escriure't, vull fer-te paraula, vull tenir-te dibuixada al paper i, aplicant un fonema, oir el teu cos i sentir el teu tacte. Si fos el sentiment un tresor, vostè una perla, el món meu seria d'or! I com desenvolupes el teu alegre passeig matinal: com una fulla, que cada ramificació i enervació és més delectant per als sentits. Una vegada el sol es lleva tu el parteixes en dos amb la mirada i cau de tu pres d'amor! Jo sóc com el sol, que una vegada m'encega la llum del teu rostre, ja cap faç ni cap foc passional pot despertar en mi un riu tan salvatge d'amor. Oh! No és normal, no és corrent ni tampoc diví: celestial! Quin somrís traginat pels orfebres més ben adoctrinats de l'Olimp! Afrodita, Hera o qualsevol nimfa imiten els teus vestits i proven cada matí en un espill de diamant de plagiar qualsevol de les disposicions facials tan perfectes que tens. Una intensa i ferotge flor de malícia rau els desemparats fantasmes de silenci que es corquen talment com passa el temps i veuen com ells envelleixen i tu ets cada vegada més bella... I per això et volen posseir! No! Has de volar en llibertat, com els pardalets de migdia; i cantar amb ells i ballar amb el vent i demostrar el teu poder seduint els astres... Oh! I jo què he de fer? Només mirar-te? No! Vull escriure't, fer-te paraula i pronunciar-te per veure't, sempre, en cada matinada, en cada nit vetllada... En cada instant de solitud engarjolada, de plor concís i crit sord, en cada mirada... I, sobretot, quan la lluna calla, el sol és fuit i mon sentiment et plora. El món no et troba, vull fer-te paraula i cridar-te cada albada i que la nit siga només quan la lluna. Pau.