Felicitat desconcertant?

començo a entendre el teu nom, FOSCA: no t'obres en els escrits de bat a bat despullant totalment i en la primera lectura la idea, no.
Deixes petjades suaus, pinzellades impressionistes, batecs, peces, mots i sensacions que eixen de pous en penombra... Cal llegir-te i rellegir-te per assaborir la llum que s'amaga entre els versos...
Ets delicada i no escrius amb coltells de sang ni amb expressions llampants i cridaneres, no: t'endinses en el bosc respectant la son de les flors minúscules (com diu un poema que preparo per a tu)
Referent al relat, jo no puc creure en la sort perquè tinc tanta mala sort!!! je je...
Sí, ens diuen que tot és casualitat, coïncidència, circumstància i bla bla bla... però arriba un moment que sospites si hi haurà alguna cosa més amagada en el resultat dels fets...
M'ha agradat la teva lluita contra el temps, però sobretot... m'ha impactat el teu equilibri, la teva HARMONIA malgrats els cops del desamor o del que sigui...
Guapa l'expressió: "he sortit d'un pou brillant..."
ptons i una abraçada anníssima... desconcertant?
PD. Rumio la manera d'aconseguir-te que vegis la meva mirada... je je

que tot (o la vida) és qüestió de sort. De fet no ho penso, crec que nosaltres mateixos som els que més tenim a veure... Tot i això, hi ha moments que semblen sorgir del no res i els atribuïm a la sort (bona o dolenta), tens raó!

"No crec en el destí perquè m'agrada pensar que sóc jo qui controla la meva vida..." O algo així deia Neo a Matrix... jeje

Petons!

La sort hi té a veure però no és imprescindible. Pot intervindre en una vida, en una història o no. Jo no l'esperaria i aniria fent sense pensar en ella (en la sort, vull dir).
un beset