Faig l'amor amb un coixí

I arriba la matinada i sento la cridòria dels ocells encetant la vida que la nit havia somort i m'omplo d'energia - ja en tenia i la sentia- i observo els colors encara indefinits del dormitori on qui sap quants espectres hi deambulen... i jo desitjo estimar i trobar l'home al meu costat.
L'home no hi és. On és? A treballar, a fer esport, a voltar per la terra o pel cel?
L'home no hi és.
M'acosto un coixí i el poso al meu costat, imaginant la persona. Tanco els ulls per no trobar-me ulls blancs nus de vocabulari. M'abraço al coixí, que no té ossos i que pot dissimular amb prou feines músculs. M'hi aferro i li parlo alhora que el beso febrilment i tant com puc vull trobar-hi els altres llavis adosats i parlar-li sense deixar els petons seguits i els somriures i desvio el trobar a faltar instants màgics que no sé descriure. Em cremen les galtes i els braços, l'abdomen, i les ganes d'ell que no hi és i que recreo amb el ridícul succedani arriben entre les cames. En va busco un mínim promontori pels moviments rítmics inevitables que s'accionen. La gran mancança la disfresso i em suggestiono i segueixo, segueixo mullant el coixí amb la boca, amb la suor i, finalment, esclato. El coixí, indiferent, quan el deixo anar, reposa i no triga en recuperar la forma després de les masegades. Coixí d'un tou que no és tendresa, d'un callar que no és entesa! I, alhora... venerat coixí!