Excursió

Un relat de: Josoc

Demà ens n'anem d'excursió. A fe que en tinc unes ganes! Per aquí a la ciutat, tot està molt agitat: vagues a les escoles, a les fàbriques, als comerços, protestes i sorolls arreu. Com desitjo la pau de la Natura! No en pla d'evasió, ja que si els problemes hi són s'han d'afrontar, però sí com un respir per recuperar les forces necessàries per a continuar la lluita de cada dia.

Demà és dijous gras. És tradicional que en aquest dia es reuneixin colles per sortir a fora a menjar la clàssica truita amb botifarra i la coca de llardons.

Espero que hàgim estat encertats en triar el lloc i que puguem gaudir d'un cert aïllament. Normalment m'agrada de compartir amb la gent, però de quant en quant anhelo la soledat. Soledat relativa, ja que hi anirem tota la família: el meu marit, els dos menuts i jo.

Aquesta nit deixaré preparades les motxilles, a punt les botes de muntanya, els anoracs, les gorres, etc. I demà, a trenc d'alba... som-hi!
.......................................................

Ha sonat el despertador i jo encara tinc molta son. Miro el rellotge: les set. Uf! Què passa tan d'hora? Ah sí! És veritat que avui anem d'excursió. Corro a despertar els nens. Els ajudo a vestir, mentre el meu marit ocupa la cambra de bany. Com que només en tenim una, ens cal entrar-hi per rigorós torn.

Aviat estem tots llestos. A baix (vivim en un segon pis) sona tímidament un clàxon. És el taxi que ve a buscar-nos a l'hora convinguda. Amb ell ens traslladem a Matadepera des d'on pensem fer a peu la pujada fins a la Mola. Sí, sí, a la Mola, a que semblava que anàvem qui sap on, amb tantes preparacions?

És la primera vegada que ho fem amb la Neus i el David. En David només té cinc anys. Caldrà adaptar-se al seu pas i parar moltes vegades a descansar. Però no hi fa res. Tenim tot el dia per davant

Comença a fer sol, el dia es presenta esplèndid, amb el cel serè i bona visibilitat. Fa una bona fresca, però anem equipats i tot caminant no molesta, ans al contrari sembla que ens estimuli.

La Neus (deu anys) presumeix d'experimentada, ensenyant al seu germà, un petit arbret, una floreta escadussera, unes formigues, una pedra rosa...

El petit es distreu amb tot i tan aviat es queda enrere com passa corrent i ens pren a tots la davantera. Aquí cau i allà s'aixeca,lliure i feliç sense por de cotxes, embriac d'espai, pobre infant de pis petit!

Per a nosaltres, els pares, el panorama és conegudíssim. Cada un dels turons ens porta records. A la Mola ens vam conèixer el meu marit i jo. I des de llavors hi hem anat tantes vegades! No obstant avui, com sempre, fruïm de la bellesa natural, com el qui més. La coneixença no li resta interès, sinó que li dóna un valor més.

Sota el Cavall Bernat fem parada per esmorzar. Tots mengem de gust, mirant però de no passar-nos. Cal tornar a caminar i això es fa millor si la panxa no pesa.

Continuem pujant, fem parades sovint per fer fotos o simplement per admirar la vista panoràmica. Decidim dinar a dalt de tot, així per després s'haurà acabat l'esforç. A l'últim tros, el David ja no pot més. El pare se'l puja a coll-i-be. La Neus també romanceja, li dono la mà per ajudar-la, si bé jo també estic cansada. Un esforç més i ja som a dalt.

Seiem a terra, al primer tros pla que trobem sense pensar-nos-ho gaire. Mig estesos a terra i amb l'escalforeta dels sol s'hi està d'allò més bé. Ja refets, parem la taula (és un dir) i buidem les motxilles. El pare s'arriba a la casa a buscar begudes.

Després de menjar, nosaltres dos fem una mitja becaina, mentre els petits, sense recordar que fa poc estaven cansats, juguen i trisquen per les seves.

I ja ha arribat l'hora de baixar. Ah, per cert! De gent n'hem trobada, però no massa. Baixem poc a poquet, sense presses, com volent assaborir bé les últimes hores que ens queden. Tot sovint cal buidar les botes, de les pedretes que, no se sap com, hi entren.
Quan ja fa estona que caminen, ens donem les mans i cantem airoses cançons de muntanya que ens ajuden a mantenir un bon ritme de pas.

Matadepera a la vista! Ara a telefonar al taxi que ens vingui a buscar. Entretant prenen un Cacau-Ram calent ben assegudets, que ja ens ho mereixem. I després, amb les retines encara plenes del blau del cel i el verd de l'herba, cap a casa falta gent.
....................................................................................................
El que fa curiosa aquesta història és el fet que aquest escrit, inèdit, l'he trobat fa poc en una llibreta on solia anotar les meves impressions. Està datat del 1975. Llavors no teníem cotxe i com que els nens eren petits les possibilitats d'esbargir-nos eren escasses. Per ser la primera excursió familiar va merèixer l'honor de ser escrita per servar-ne el record.

Avui he ensenyat l'escrit als meus fills que ara, ja ambdós són pares. Els ha fet molta gràcia i han planejat fer conjuntament una sortida amb els seus (de fills) seguint fil per randa els passos aquí descrits. De manera que l'escriptura s'actualitzarà i prendrà nova vida.

Com un cicle històric que es repeteix, podem observar que els esdeveniments narrats al principi del relat són també avui (2009) presents. Que la Natura ens pot oferir un oasi de pau encara, ara per ara, és possible. Que una família sàpiga gaudir unida i amb tanta intensitat d'un dia d'esbarjo saludable i pugui ser model i estímul per a una altra, és cosa de transmissió de gens?
El pare, el fort que ajudava al més dèbil, ja no és entre nosaltres, però el seu esperit segueix viu entre la família que ell i jo vam formar i la que se seguirà formant d'aquella.













Comentaris

  • Envia-ho a tribuna@guimera.info[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 03-03-2011 | Valoració: 10

    Hola;

    És autèntic !.
    Segur que als lectors de la tribuna@guimera.info els agradarà, com a mi m’agrada’t.
    Gràcies.

    P.D en format WORD i con Arxiu annex a l’email

  • Caminada amb bona companyia[Ofensiu]
    Unaquimera | 08-01-2011

    Continuat amb el tema dels concursos, trobo avui aquest relat Premiat als Jocs Florals de la Gent Gran del Vallès Occidental i m’apresto a obrir-ho.

    Gràcies a ell, he fet una bona excursió, francament molt agradable i en bona companyia.

    He llegit, en mig de la narració àgil i clara, algunes frases que em semblen un gran encert...
    Una de les primeres personalitza l’escrit:
    “Com desitjo la pau de la Natura! No en pla d'evasió, ja que si els problemes hi són s'han d'afrontar, però sí com un respir per recuperar les forces necessàries per a continuar la lluita de cada dia”
    Aquesta, per exemple, m’ha entendrit:
    “Aquí cau i allà s'aixeca,lliure i feliç sense por de cotxes, embriac d'espai, pobre infant de pis petit!”
    Aquesta altra m’ha semblat molt bonica:
    “després, amb les retines encara plenes del blau del cel i el verd de l'herba, cap a casa”
    La nota final de l’autora m’ha commogut i m’ha fet sentir-te més propera, Montserrat.

    Bé, reprenent el nostre tema, t’ofereixo un altre relat guanyador en un altre Repte, que també implica un desplaçament, una excursió... i quelcom més: Ek.

    Ah! Respecte a la correcció que em fas en el teu darrer comentari: No he de perdonar res, Montserrat, més aviat al contrari, vull agrair-te molt sincerament la correcció! Imagino que a partir d'ara ho tindré més present i no es tornarà a escapar... per a això serveix que ens indiquem les errades, per millorar.
    Et permeto i et prego que ho facis sempre que vingui a tomb i et sembli oportú: les teves indicacions sempre seran ben rebudes!

    T’envio una abraçada de dissabte,
    Unaquimera

  • M'ha encantat aquest relst, Josoc[Ofensiu]

    M'ha portat molts records de la meva infantesa. Anava molt sovint d'excursió amb els meus pares i la meva germana, allí a Catalunya, molt lluny d'on sóc ara. Què bonic que era! Com me'n recordo! Però ara sóc lluny i a casa el meu pare, com el teu marit, ja no hi és.
    Et felicito pel aquest relat tan ben narrat. I trobo molt encertat que hagis publicat un relat escrit fa tan temps, i amb l'epíleg al final. M'ha agradat molt tot plegat.
    Una abraçada,
    Shaudin

  • He plorat de nostàlgia i d'alegria[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 04-06-2010 | Valoració: 10

    T'ho dic de veres Josoc, he plorat a la fi de la història de nostàlgia i de joia, m'ha recordat el teu marit ja mort al meu pare i quan pujàvem a la muntanya de la Serreta ací a Montserrat i a Real de Montroi, dos poblets que hi ha a uns 30 kilòmetres de València i que jo anava també pels anys 80 amb els meus pares i el meu germà, certament dóna molta joia quan un veu i rellegeix els antics textos i si a més podem donar idees a altres millor que millor.
    Bé m'acomiade no sense dir-te que farà dues setmanes que he anat a la serreta, a la muntanya i a la cova Fumada que es al costat del riu Magre ací a Real de Montroi i vaig recordar els antics moments aquesta vegada amb la meua nòvia que em va portar en cotxe, una meravella, i no ha desmerescut el record, està el paratge tan o més bonic que abans.
    Una salutació ben cordial de Vicent, bonica i fins demà, que fruisques amb la teua família i els teus.

  • montserrat tafalla rigol | 21-05-2010 | Valoració: 10

    La Mola, quans records!, els Óbits, la cova Simanya ...

    M`ha agradat molt el teu relat i m'ha fet reviure situacions viscudes.

    una abraçada!

  • Excursió[Ofensiu]
    anita | 20-05-2010

    Tinc que felicitar-la ja que m'ha complagut llegir el seu relat per mi sigut mol bo, i m'ha portat mols records de quant nosaltres teníem els fills petits, que també solíem fer sortides semblans
    sense tenir
    massa medis, però amb molta il'lusió.
    No deixi de escriuré.
    Un petó



  • primer contacte[Ofensiu]
    joandemataro | 17-05-2010 | Valoració: 10

    avui t'he descobert . sóc nou a RC i cada setmana intento anar coneixent noves persones...t'he de dir que aquest relat és esplèndid m'ha agradat molt perquè transmets tants valors i sentiments: la família, la natura, el compartir....
    en fi et felicito i t'envio una abraçada encaixada

    ens anem llegint
    fins ben aviat
    joan

  • M'ha fet il.lusió...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 17-05-2010 | Valoració: 10

    llegir els teus records perquè era ben bé com si llegís també els meus. Els meus pares acostumaven a dur-nos d'excursió molts diumenges, i tant els preparatius com la vitalitat amb la que ens hi enfrontavem era molt semblant a la que descrius. Nens de pis, que per unes hores podiem còrrer i brincar enmig de la natura, mentre els pares feien una bacaina. Dies que recordo amb alegria i nostàlgia. M'hi has fet pensat i t'ho agraeixo, Josoc.
    Una abraçada

  • Bon record[Ofensiu]
    nuriagau | 17-05-2010 | Valoració: 10

    Tens raó, josoc, val la pena escriure aquelles experiències viscudes, només d'aquesta manera, podem gaudir del seu record.

    Hi ha unes quantes frases que denotes la mestria i espontaneïtat de la teva prosa. Em permets que els copiï quatre?

    ·Sí, sí, a la Mola, a que semblava que anàvem qui sap on, amb tantes preparacions?
    ·Després de menjar, nosaltres dos fem una mitja becaina, mentre els petits, sense recordar que fa poc estaven cansats, juguen i trisquen per les seves.
    ·Tot sovint cal buidar les botes, de les pedretes que, no se sap com, hi entren.
    ·I després, amb les retines encara plenes del blau del cel i el verd de l'herba, cap a casa falta gent.

    Celebro que l'hagis compartit amb nosaltres. Esperem el relat de la segona excursió a La Mola amb els teus fills.

    Núria

    PS: Per a mi, La Mola també té records especials i tristos, no sé si hauria de fer-ne un relat.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josoc

Josoc

129 Relats

523 Comentaris

114586 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc una apassionada de les lletres, m'agrada llegir i escriure. Durant molt de temps he guarsat per mi sola la majoria dels meus escrits. Fins que vaig descobrir els RELATS. M'agrada pensar que són llegits, tal com jo llegeixo els d'altres. M'agradaria molt que els comentéssiu.