Estroncats

En els meus temps d'estudiant observava certes figures geomètriques. Eren figures incomplertes, figures a les quals se'ls havia sostret, tallat, una part del que haurien estat. Les anomenaven truncades. Eren cons i piràmides en la seva majoria de diferent tipus. Estroncats de diversa forma i a diferents alçades. Em cridava l'atenció que no tinguéssin un nom propi com en en canvi sí en tenien els cons, els cubs, els tetraedres i altres figures anomenades regulars. Aquests altres, els truncats, eren irregulars. Se'ls anomenava no pel que eren, sino pel que haurien estat si no haguéssin patit aquell tall. Aquell tall els impedia ser aquelles figures que nosaltres vèiem apuntar a les altures. Eren piràmides i cons truncats. Incomplerts.

Sembla que tinguem cert pudor en donar un nom propi a allò que se'ns apareix incomplert, tallat. A allò que, d'haver estat les coses diferents, hauria tingut un sentit per sí mateix. No entenem en tota la seva profonditat y crec que no ho farem mai, el que significa que quelcom no arribi al seu final previst. Ens empipa no poder veure el final d'una película. No suportem que la nostra parella ens abandoni. No entenem com és possible que aquells que ens estimen no facin sempre el que ens agradaría.

No és més fort qui no cau mai, sino qui sempre s'aixeca. No és més fort qui diu ser-ho, sino aquell qui de forma muda y constant no defalleix en el seu camí. No és més fort el que usa allò que sap, sino el que sap el que no sap tot evitant els pous de soberbia.

No entenem i potser sigui millor així. No podem entendre quelcom de molt senzill i a la vegada espaordidor... "Per què?" Som davant d'un d'aquells perques de final del camí, una d'aquelles preguntes que sabem sense resposta. No hi ha raó aparent per la irracionalitat. Tot i així alguns troben raó per perpetrar l'irracional. El somni de la raó engendra monstres ens va dir una vegada Goya. Potser pensava en quelcom semblant a això. El somni de les raons d'alguns engendra els monstres que devoren, en un escenari de barbàrie, les poques raons que tenen molts per a viure.

Seria molt fàcil, o sembla ser-ho per a molts, emetre judicis ponderats sobre el que ha succeït. De fet tots, en les nostres converses amb amics hem comentat, hem intentat comprendre, a través de punts de vista diferents. Mirem de copsar el que se'ns escapa. Se'ns escapa desde sempre, desde que fa un munt de mil·lenis un home va llençar una pedra contra un altre. Per què? Tancats en nosaltres mateixos no ho sabem. Oberts al mon tampoc semblem saber-ne més. Ens sentim tant insignificants com en realitat som: un munt d'àtoms dotats del que anomenem consciència. Una consciència no sempre a punt, no sempre clara, no sempre justa. Però una consciència capaç de despertar quelcom meravellós, l'amor. L'amor entès de diferents maneres, desde l'afecte a un amic fins l'estimació profonda per una mare. Desde la solidaritat pel que pateix fins l'enamorament més atroç en vers aquella persona que no ens acompanya en el sentiment. Ens sentim vius en l'amor, per bé o per mal. Vivim per amor i per amor morim, com si la nostra vida visqués tancada en un tirabuixó constant que ens empeny a cercar en uns casos i a trobar en altres, quelcom tant simple i inexplicable com l'amor.

Per desgràcia, els extrems es toquen. Per desgràcia, l'amor se'ns apareix també en escenaris de barbàrie. Per desgràcia, som conscients de la nostra capacitat d'estimar sense posar condicions quan les condicions ho converteixen tot en quelcom insuportable. Tot i així crec que la humanitat consisteix precisament en això, en aquest duel entre Eros i Tanatos al qual ens entreguem desde ja no recordem quan. Aquest duel que estronca allò que hauria d'haver continuat creixent, que talla la línea prevista, que impedeix ser. Per quan de temps? No ho sabem. Tan sols sabem estimar i fins i tot això se'ns oblida.

No hi ha lloc pel bé i el mal, potser n'hi hagi per la raó o la seva manca. La raó d'allò complert, d'allò assumible, del que és bell i vivible. Del que tots tenim al voltant. La manca de raó en no comprendre un mal gest, una mala paraula, un perquè si o un perquè no. Tots tenim raóns per la manca de raó. Però mai perdem la raó en les emocions. Tan sols som emoció i fins i tot això se'ns oblida.

Avui hi ha un munt de figures estroncades en aquesta macabra caixa de jocs que és el mon. No n'hi ha més que ahir però les que avui hi ha se'ns apareixen molt properes. El cor no pateix per allò que no veu, diuen... Tan sols veiem a essers humans i fins i tot això se'ns oblida.

Tot i així, rera els nuvols sempre hi és el blau, potser l'últim blau. Però blau. Blau fosc en aquelles hores en les que no sabem si és de dia o és de nit, blaus de matisos infinits. Blaus que els núvols moltes vegades no ens deixen veure. Albes i crepuscles meravellosos oblidats rera els nuvols de sempre, colors que duem a dins i als que sembla que a vegades renunciem.

Rera els núvols sempre hi ha color. Rera els nuvols sempre hi ha on mirar. Rera els nuvols podem seguir alçant la vista per desitjar, recordar, voler, ser, estimar. Que els núvols no ens facin oblidar.

Barcelona, 13 de Març de 2004
Barcelona, 13 de Marzo de 2004