Esquizofrènia

Em trobava de tornada cap a Tàrrega. Havia pasat un matí de diumenge asolejat passajant-me pels carrers de Lleida, després de comprar el diari a un kiosc de la Rambla Ferran , vaig pujar al tren amb la intenció de fer-ne lectura en el temps que havia de durar el trajecte, però em va encoriosir una llibreta que hi havia abandonada en un seient. No hi havia gaire gent al tren, i vaig preferir deixar la lectura del diari per una altre estona, mentre m'endinsava en les lletres escrites en aquella llibreta. Potser hauria hagut de dur-la al revisor sense ni tan sols mirar-la, amb la possibilitat de que algú o altre la reclamés, però la tafanaria va poder més i el relat que allí s'explicava i que jo ara vull també explicar, em va entretindre el viatje.
La historia deia així:

Era l'any 91 del segle XX. Encara faltaven 9 anys pel canvi de mil·leni i estavem en l'era de Peixos, però potser ja es començaven a advertir-se canvis en la manera de pensar dels éssers humans, els cuals hauríen de donar, uns anys més tard, la benvibguda a un nou segle i a una nova era: La d'Acuari.
El meu fill sols tenia 2 mesos i la meva filla 1 any i 2 mesos, dons es portaven just un any i una setmana. Viviem an un pis de lloguer modest a la part vella de laciutat. Un dia trist van arribar els meus pares de visita carregats amb varies dotzenes de llibres. Eren els llibres que tenia jo en el meu pis de soltera. Dic el meu pis, però en veritat haria de dir el del pare, perque ell el va heredar del meu avi, que es va morir quan jo era encara una nena, d'hauria tindre uns 6 anys i els meus records de l'avi són molt confusos.
Els meus pares havien decidit vendre el pis que jo havia habitat en temps de jovanessa i em portaven quelcom de diners com a compensació pel que jo havia invertit en ell, i una pila de llibres, que en un altre temps en que jo encara no tenia familia propia, havia atessorat, quasi adorat i que m'havien fet passar estonas delicioses i inolvidables.
El que va passar aquell dia, que com ja he dit va ser trist, era del tot previsible per qui pogués coneixer les meves anteriors experiències. No tenia gairebé mobles en el pis en el que vivia, ni mitjans econòmins per a comprar-los. Era un temps en que vivia sols pels bebés, només veia biberos i bolquers, de manera que al veure arribar als meus pares tan alegrament amb la seva càrrega i amb la seguretat en els seus rostres de que venien a donar-me una alegria, no vaig poder evitar de posar-me nerviosa. Ells em deien que estava alterada, que tenia la mirada fixa i de que no tenia conciencia del estat de nervis en que estava.
Jo els deixava parlar per no faltar-lis el respecta, perque no era el primer cop que em tractaven de boja, això venia de molt antic, però jo havia cregut ingenuament, que casnt-me i fen la meva pròpia familia sense recurrir a ells, sel's treuira aquesta idea del cap.
El meu marit callava, sense entendre exactament de què parlaven els meus pares, però ells van decidir portar-me al centre sanitari d'urgències, perque em revisesin la vista, tan fixa vom deien que tenia.
En el centre sanitari no em van trobar cap anomalia, però ells insistien en que no estava bé, i amb tantes observacions sobre la meva salud, no m'atrevia ni a respirar. Van decidir per últim que m'havien de dur al psiquiàtric, Com ja he dit avans, era previsible que volguesin dur-me a aquell lloc: quan vivia amb ells havien decidit el mateix cada cop en que estava en desacord per cualsevol tonteria.
Va ser el dia més trist de la meva vida.
Quan van anomenar el manicomi si que em vaig posar malalta de veritat, em vaig quedar tota jo alterada. Els meus pares se m'enduien amb l'autoritat que els hi donava l'edat i jo deixava allí, completament desemparats, al meu marit i als meus dos fills que tan sols eren bebés.
Per els meus pares portar-me al psiquiàtric era una forma recorrent per a no dialogar, per sentir-se ells segurs de que obraven bé amb els seus actes i que la equivocada era jo, que estava malalta i aixó em feia enfrentar-me a ells. Però el cert era que no tenia forces per enfrentar-me i els deixava que em conduisin com ells volien, Així vaig deixar al meu marit ploran amb els dos nens, mentre ells em portaven per cuarta vegada, la primera i última después del meu matrimoni, a la presó que jo ja coneixia d'uns altres internaments.
El cop anterior a aquest últim ingrés també va ser per desavinenses amb els pares, treballava a la montanya, a Oliana en un hotel, netejan, fen llits, planxant, etc. Em van donar un mes de vacances que pensava pasar amb la familia, però la meva mare va decidir que havia de pasar les vacances al psiquiàtric recuperant-me. Així ho vaig fer. Sempre trevallava lluny de la familia. No teniem disputes fortes, no hi havia crits, senzillament no volien tenir-me aprop, els molestava la meva presència degut a la meva enfermetat.
Varem arrivar a Sant Boi que era de nit. Em va atendre el metge de guàrdia. Jo no savia que dir, no savia exactament que feia allí, m'hagués agradat cridar molt fort que la meva familia era un frau, parlaven d'amor a on havien de parlar d'interés, de comoditat i de intolarància. Vaig callar, al metge no li vaig parlar dels meus pares, ni dels llibres, ni del pis que es venien perque no hi haguesin baralles amb els meus germans sobre qui havia de quedarse'l. Només vaig dir alguna paraula sobre els meus fills que es quedaven sols i de sobre qui els cuidaria mentre el meu marit anava a treballar. El metge em va posar una injicció i aviat vais començar a sentir que la són s'apoderava de mi, em van treure de la sala de consulta per portar-me a l'habitació i ja no vaig veure als meus pares, en veritat no veia ningú.
Em sentia sola, orfe i abandonada. Em sentia inútil i irresponsable. Si tan boja estava: Cóm em vaig atrevir a tenir fills? Cóm seria la meva vida de familia amb ells després d'aquell internament?. Aviat vaig deixar de pensar i em vaig deixar dur per un són profund que no tenia ni pasat ni futur.
El primer cop que em van ingresar estava malalta d'hepatitis. Vais tornar a la casa paterna después d'haver cumplit amb la meva emancipació cinc anys avans. Vaig tornar humillant-me, cansada, sense diners, sense feina i el pitjor, malalta. No tenia força ni per vestir-me pel matí, ni per despullar-me al vespre.
Sentia fortes al·lucinasions, sobre tot per la nit. Sentia que la meva ánima volia desprendres del meu cos i es quedava flotan al sostre de l'habitació i podia veure el meu cos estés sobre el llit, ànima i cos separats.
Tenia por de morir amb la hepatitis, i tot i amb aixó vaig voler anar a treballar. Vaig trobar una col·locació en un restauran de la Costa Brava. La meva mare va venir a despedir-me.
No tenia força per treballar, va començar la ictericia i la pell del meu cos era completament de color groc, no tenia cap més alternativa que marxar.
De tornada a casa dels pares.
Em van portar al metge que va corroborà la hepatitis, va sugerí que necesitava fer molt repós, cap esforç. Necesitava que em cuidesin, em mimesis i em consentisin. Però la meva malaltia em desesperava i no li veia el final, plorava per res, fins i tot mirar la televisió em cansava. El primer cop que em van ingresar al sanatori va ser amb un acord entre els tres, el meu pare, la meva mare i jo, perque no podia dormir per por de que la meva ànima es separés completament del meu cos provocant la mort. Em pasava la nit en vetlla. Llavors no deixava res, no tenia cap altre responsabilitat que la de cuidar-me a mi mateixa.
Em van diagnosticar esquizofrenia paranoide amb control del pensament, quan ho vaig sentir em vaig quedar indiferent, quasibé una mica important, amb una malaltia amb un nom tan rimbombant, però no sabia llavors que aquest diagnòstic anava a marcar la meva vida per sempre, a estar subjecta a unes medicacions compromesses i continúes, a un règim de visites periodiques als psiquiatres i a una manera diferenta de relacionar-me amb la gent que m'envolta, especialment amb la meva familia, que desde llavors veuen en cada canvi d'humor meu, un símtoma de la malaltia, brots de bogeria.
Quan em casava pensava que refeia la meva vida, que la esquizofrenia quedava aparcada com un mal record, però aquell dia calorós d'agost els meus pares van venir a recordar-me que estava malalta i que tenia que reaccionar a la realitat de la meva enfermetat posant-me en mans dels especialistas un cop més.

El relat quedava inacavat d'aquesta manera i em va quedar la pena feixuga de pensar que se'n haurà fet d'aquells fills i d'aquell marit que va quedar plorant. Em va quedar la certesa de que el funcionamet del cervell humà és inexcrutable i enigmàtic. Em aquests pensaments vaig fer cap a Tàrrega.