escoltant als jovents

Per a Follet groc,Perdix, Ilargi Betea, Miquel i LLuis Soler.
Gracies de tot cor, per els vostres comentaris.
Mireu en Assaig "Donam la LLibertat".
i gracies a tots els que hem llegiu.

Escoltant als jovents.

Havien acabat els actes de celebració dels seus cinquanta anys de Presbiteri, la missa, els parlaments, el regal, la gent que havia passat a donar-li la enhorabona i el dinar que li vam preparar amb tota la il·lusió.
Els familiars se havien desplaçat des de punts molts llunyans per estar amb ell en aquest dia tan senyalat.
Tota la festa havia sortit molt be, i tot el dia va ser el centre de atenció. Desprès de dinar la gent poc a poc es va anar acomiadant, i els familiars entre abraçades i alguna llagrimeta li van dir un asta prompte .
La meva dona i jo també ens vam retirar a casa, tot just davant la església i al costat mateix de la rectoria on ell vivia. Al passà per davant un sentiment de nostàlgia ens va envair tot dos. I vam pensar el mateix.
- Tot el dia amb tanta gent, i ara es trobarà tot sol.
- Si, es veritat, i em dol molt. I si vols que et digué una cosa en fa una mica de pena.
Una llumeta es va obrir en aquell mateix moment en el seu despatx en la planta baixa.
- Mira saps que ? Podríem entrar a veure que fa, només per pregunta-li com li anat el dia.
- Vols dir, no, deixa-ho estar a lo millor ara el que vol es una mica de intimitat.
- Si es veritat, avui ha sigut un dia molt emotiu per ell i ara voldrà estar sol.
El Mosen tenia ja setanta tres anys i feia només uns poc que se havia mort la seva germana, ella la havia acompanyat durant tota la seva vida fen li de minyona.
I ara vivia sol.
Només uns nebots que vivien al poble el visitaven cada dia i vetllaven per ell.
Però ell vivia sol. Encara que tenia molts de amics i era estimat per tot el poble considerant-lo com un mes, casi de la família.
Encara que havia donat la seva vida per els demés, predicant amb el exemple, la humilitat, i la pobresa, consolant amb les seves paraules sempre que algú ho necessités.
Ell vivia sol.
I jo sabia que avui, en un dia tan especial com les seves bodes d'or de capella, a la nit quan es fiques al llit no tindria a ningú que dir-li.
Que te ha aparegut?, veritat que ha sigut emotiu?, com m'estima la gent.
Vaig pensa. Quina injustícia mes gran, no pogué compartir la casa amb ningú, no trobar una somriure, una paraula, un retret , com ens passa a la majoria de casats.
La meva dona i jo n'estàvem parlant d'això quan s'apropa el meu fill, de setze anys i entra a la conversa.
- Pare, jo me ho vaig planteja una mica quan vaig acaba la ESO per entrar al Seminari. Però jo no tinc cap germana què en faci de minyona i vosaltres dos de aquí uns anys estireu perquè vos cuident , i no per cuidarme a mi.
Que faré jo a les hores acabar com ell?
Pare els primers apòstols eren casats. No ho se a vegades penso que les coses o tenen que canviar, o les persones no ser tan egoistes. En fi crec que en això estic fet un lio.
Però a mi també en fa molta pena que estigui sol i decididament es una de les coses que en barra el pas per prendre esta opció de vida.
La meva dona i jo ens vam quedar mirant, la cosa ens havia agafat per sorpresa i la veritat . . . no vam saber que contestar.
Pot ser mes avant tindrem alguna resposta.